Franquisme

Setè itinerari: El franquisme

La repressió franquista, malgrat actuar de manera indiscriminada, afectà especialment els sectors més intel·lectuals. Els homes que integraven el col·lectiu de la premsa i la cultura gironina a l’època republicana patiren un daltabaix tan profund i radical, que podem afirmar que un percentatge superior al 80 % deixà de participar en la vida pública de Girona. El seu destí fou el silenci, provocat per la mort, l’exili, la censura o l’autocensura, segons les situacions. El cas més emblemàtic és, sens dubte, el de Carles Rahola, però n’existiren molts d’altres.

A la ciutat de Girona, el primer periòdic després de la guerra sortia el dia 17 d’abril de 1939, amb el nom d’El Pirineo. Així doncs, feia més de 60 dies que la ciutat romania sense cap publicació periòdica. El primer governador civil de la Girona franquista, el santanderí Antonio F. Correa Véglison, es veié en la necessitat de crear un periòdic en una ciutat que gairebé s’havia quedat sense periodistes. Aquesta eventualitat explica l’origen polític d’alguns col·laboradors i redactors d’El Pirineo. Correa inicià la recerca entre la poca gent disponible amb coneixements mínims periodístics existents a la ciutat, i va haver de recórrer a elements del regionalisme burgès. La incidència d’El Pirineo fou certament remarcable atès que es publicava amb una periodicitat diària. El seu subtítol era “Diario al Servicio de España y del Caudillo”, sortia a la tarda i no pertanyia directament al Movimiento Nacional, sinó que era propietat del carlí Manuel Riera i Perpinyà, per bé que el seu germà, i sembla que també Josep M. Viñas, aportaren capital a l’empresa. La conjugació entre empresa privada i control governatiu no excloïa en absolut cap element intervencionista. En tot cas era una fórmula perfectament legitimada pel règim.

En l’àmbit internacional, el diari va viure el primer període de la II Guerra Mundial, publicava diàriament els avanços de les tropes alemanyes i italianes amb la informació que provenia de les diferents agències internacionals de l’època. Pel que fa a l’àmbit nacional, tota la informació que s’oferia havia de passar el filtre del règim, així que exaltaven la figura del General Franco i feien propaganda dels actes i les proeses del dictador. Als editorials s’adoctrinava en els valors cristians.

El règim, però, va voler oficialitzar de manera absoluta la premsa: l’u de gener de 1943 sortia a la ciutat de Girona Los Sitios, com a substitut d’El Pirineo, però amb unes característiques estructurals ben diferenciades, atès que el règim volia encetar una nova experiència periodística molt més ambiciosa, amb una infraestructura que progressivament s’anava equiparant a la d’un bon diari de províncies. Los Sitios era el diari de “FET y de las Jons”, i més tard es convertí en el diari del “Movimiento”. A diferència del seu predecessor, Los Sitios era un diari del mateix règim, i per tant s’abandonava l’experiència de l’empresa periodística privada. Amb tot, la funció del diari era la mateixa que la d’El Pirineo: legitimar el règim, servint-se, també, de les consignes i les orientacions imposades pels successius governadors civils.

Així doncs, les característiques essencials del contingut del diari es fonamenten en articles apologètics del règim i notícies molt mediatitzades, per bé que amb el pas dels anys l’aspecte informatiu va adquirint una major preponderància. A pesar de tot, i empès per la pròpia evolució dels mitjans de comunicació i pel fet de ser l’únic diari provincial, Los Sitios introduirà progressivament significatius elements de modernització en la distribució i la compaginació: de bon matí el diari ja es repartia a la ciutat de Girona, fet insòlit, ja que fins aleshores els periòdics solien ser de tarda. Els mitjans de transport feien possible la distribució amb certa rapidesa a les comarques, on, com a molt tard, el diari arribava al migdia, tret de la Cerdanya. L’abast comarcal és un altre punt important i diferenciador del nou diari. A partir de llavors, comença a perfilar-se la figura del corresponsal. Fins i tot grans ciutats com Figueres i Olot tenien com a primer periòdic Los Sitios, per davant de llurs publicacions autòctones, ja que la periodicitat d’aquelles no era diària. Tanmateix, la publicitat esdevindrà un factor important en el procés comercial del diari, i les seves pàgines l’acolliran cada vegada amb més extensió.

Aquest mitjà va ser el primer que es publicava al matí. Això comportava que els ciutadans estiguessin informats des de primera hora, a diferència del seu predecessor que arribava als lectors a la tarda. El seu preu inicial era de 25 cèntims de pesseta. Cal destacar que la temàtica i el contingut d'aquest mitjà venia marcat des de Madrid, tot i que tenien la seu i els seus tallers a la ciutat de Girona.

Fins a l’any 1956, era l'únic mitjà "legal" de la província. Això va fer que tingués un gran tiratge, a poc a poc van aconseguir una gran repercussió. A Los Sitios, la cultura tenia molt poc espai, i aquest, estava reservat únicament per fets extraordinaris.

Originàriament es publicava íntegrament en castellà però, amb el temps, van anar inserint alguns textos en català. Los Sitios naixia com un producte absolutament aliè a la realitat gironina. En general, els diferents directors que va tenir el diari durant el franquisme foren personatges poc arrelats a les terres catalanes, i només es limitaven a complir ordres. El canvi més important va arribar de la mà de Fulgencio Miñano, un murcià que es va arrelar a la ciutat i va organitzar diversos actes a Girona. Durant els més de 40 anys d’història de Los Sitios van passar innumerables periodistes i col·laboradors, entre els quals, caldria destacar la figura de Maria Alonso, que va ser la col·legiada més veterana dins el Col·legi de Periodistes de Catalunya.

A partir de la dècada dels cinquanta, la ràdio es consolidaria com a mitjà de comunicació i d’entreteniment. L’any 1952 s’acabava el dur període de les cartilles de racionament. Les mestresses de casa escoltaven amb passió els serials que la ràdio emetia, mentre feinejaven en les tasques domèstiques. Lògicament, com a mitjà d’informació, la ràdio aportava ben poca cosa. Radio Nacional de España tenia cura de donar el “parte informativo”, i totes les emissores havien de connectar amb ella per als noticiaris. En tot cas, en aquella època, el cinema era encara el principal entreteniment per a la majoria d’una població àvida d’oblit i evasió.

La cultura maldava per sobreviure. L’any 1955 renaixia la Revista de Gerona. En principi tenia poc a veure amb la seva antecessora –la del darrer quart del segle XIX– ja que malgrat que fou creada per promoure l’activitat cultural de la Diputació i de les diverses associacions culturals gironines (ja ens podem imaginar quina cultura es podia desenvolupar l’any 1955), durant els primers temps la revista s’hagué de posar –si us plau, per força– al servei dels interessos del règim, la qual cosa explicaria el fet que en la portada del seu primer número es publiqués la imatge del general Franco, que els continguts prioritaris es fonamentessin en la descripció dels actes protocol·laris que se succeïen a la ciutat o bé que l’idioma català no s’utilitzés més enllà d’alguna poesia. Per sort, progressivament l’orientació va anar canviant i s’anaren introduint interessants continguts culturals. El contingut de la revista era molt variat, tant es podien publicar cròniques culturals sobre conferències, visites o esdeveniments, com descobriments arqueològics i reculls d'anàlisis històrics sobre monuments, castells o altres construccions antigues. Per exemple, per Nadal, es feia un article extens on s'explicaven les tradicions i la construcció històrica de la festivitat (regint-se a l'explicació defensada per l'Església Catòlica, òbviament).

El 18 de març de 1966 s’aprovava una Llei de Premsa, sota els auspicis del ministre d’informació Manuel Fraga Iribarne –raó per la qual la llei és coneguda popularment com la Llei Fraga–. Des que Fraga fou nomenat ministre fins la data d’aprovació de la Llei havien transcorregut quatre anys, en els quals s’experimentaren els primers símptomes seriosos i efectius de canvi: afebliment de les consignes, disminució de les indicacions sobre números extraordinaris dedicats a l’exaltació de determinades dades “transcendentals” de la història nacional, el minva en el lliurament de guions esteriotipats per confeccionar editorials; però en definitiva, a la premsa li mancava a la pràctica una norma clara on s’expressés diàfanament el què era lícit i permissible i el què no ho era, ja que en realitat continuava vigent la Llei de 1938, aprovada pels franquistes en plena guerra.

La Llei de Premsa i Impremta de 1966 venia a suplir aquesta deficiència legal només a mitges, ja que de la manera més intencionada possible s’aprovava una Llei plena d’ambigüitats que permetia interpretar el seu text des d’una gran disparitat de criteris. El govern es reservava els suficients mecanismes de repressió per tal d’assegurar-se el més estricte control de les publicacions, sense haver de córrer el perill de possibles transgressions que anessin més enllà dels límits previstos.

No obstant això, hom pot considerar l’any 1966 com una referència important pel que fa a l’assoliment d’una certa obertura periodística. La Llei Fraga es situava entre la llibertat de premsa dels països occidentals i la repressiva Llei de Premsa de 1938, i es fonamentava en la tan reiterada –i manipulada– concepció franquista de “libertad con orden”.

Un any abans de la promulgació de la Llei de Premsa i Impremta apareixia a la ciutat de Girona el setmanari Presència. El primer número veia la llum el dia 10 d’abril de 1965. Fou fundada per l’eminent conservador gironí, el regionalista Manuel Bonmatí i Romaguera, malgrat que de bon començament fou dirigida per un sector políticament radicalitzat i alhora allunyat físicament i mental de les terres gironines, encapçalat per Carme Alcalde i Rosa Maria Prats. En teoria la revista sortí amb 12 mesos d’antelació, ja que els seus plantejaments eren més propis de l’època marcada per la Llei Fraga.

De vell antuvi els responsables de Presència cercaren perillosament i d’una manera constant els límits de permissibilitat que atorgava la nova política informativa, ultrapassant els objectius proposats pel seu fundador Manuel Bonmatí, que aspirava simplement a fer una revista de continguts locals. Així doncs, s’imposà el criteri d’Alcalde i Prats que pretenien, segons declaració pròpia, fer “un òrgan polític valent, incisiu de cara a donar possibilitats a un nombre de periodistes i escriptors que en aquells moments no podien publicar els seus escrits per raons polítiques”. Fins i tot, els continguts de Presència es radicalitzen amb la promulgació de la Llei de Premsa.

El governador civil cridava constantment al seu despatx a Manuel Bonmatí per escridassar-lo mentre li ensenyava exemplars de la revista. A partir de l’any 1967 li comencen a ploure gran quantitat de sancions. Paral·lelament un grup de gironins vinculats a la publicació Vida Católica: Jordi Dalmau, Joan Ribas, Francesc Ferrer, Pere Madrenys i Narcís-Jordi Aragó, que no se sentien massa identificats amb el model de publicació que oferia Presència, decidiren presentar-se com alternativa al nucli dirigent, aportant el capital necessari per sanejar l’economia del setmanari.

L’estiu de 1967 Aragó era nomenat director. En els primers temps de la nova etapa s’endegaren campanyes populars que permetien la participació d’amples sectors de la població: defensa de la Devesa, rebuig de l’explotació immobiliària de la Costa Brava, proposta del nom de Catalunya per la plataforma damunt del riu Onyar, promoció del Premi Literari Prudenci Bertrana.

Sota la direcció d’Aragó les sancions governatives pràcticament desapareixen; fins que a l’any 1969 una sèrie de circumstàncies tornen a complicar les coses: d’una banda els redactors cada cop publiquen escrits més agosarats, com si d’una forma instintiva tornessin a voler descobrir el sostre de la permissibilitat; d’altra banda l’Estat espanyol viu des del mes de gener fins el 24 de març en estat d’excepció, amb el consegüent restabliment de la censura prèvia. L’estiu de 1971, i per ordre governativa es suspèn Presència i no torna a reaparèixer fins el 20 d’abril de 1974, en què una sentència del Tribunal Suprem n’autoritzà novament la publicació. Havien estat més de dos anys de silenci.

El primer punt que plantejat l’itinerari és l’Església de Sant Lluc, on es troba ubicat el Castrum dels Manaies. En un editorial del diari El Pirineo parlava de la Setmana Santa de 1940 destacava que durant els actes celebrats, un gran nombre d’assistents mostraven el gran interès de la població per les celebracions cristianes, i consideraven els ciutadans de Girona com a persones creients i de tradició cristiana.

La tradició dels Manaies es recupera l’any 1940, però en aquella ocasió, els equips que utilitzaven, es van haver de llogar a un magatzem de Teatre de Barcelona. En total van ser un total de 26 persones les que van tenir l’oportunitat de participar en aquest acte tan important per la ciutat, on es rendia culte a la seva història i tradició. El 1944 es creà la secció de vestes. Les vestes són uns hàbits que vesteixen els qui acompanyen la Processó.

Els Manaies actualment es continuen fent i és un dels actes amb més repercussió a la ciutat de Girona. Cada any, el divendres Sant fan la seva tradicional processó per als carrers de la capital. L’agrupació, a diferència de 1940, està composta per més de cent persones i l’equipament es guarda al Castrum de l’església de Sant Lluc. Un lloc on es poden observar els vestits i els passos de la Confraria de Jesús Crucificat, a la qual també pertanyen els Manaies.

Un altre punt del nostre relat és l’Institut d’Estudis Gironins al carrer de la Muralla número 2. La creació de l'Institut d'Estudis Gironins (IEG) va suposar un canvi importantíssim en la societat gironina a causa de la seva implicació en la recuperació del patrimoni cultural de la província. El 24 de gener de 1946 Los Sitios informava de la creació de la junta directiva de l’IEG. Tot i que el mitjà en qüestió ho feia d'una manera molt superficial, només dedicant-li dues petites columnes, aquesta institució va comportar diverses novetats respecte a la cultura del municipi. La ciutat de Girona i la Diputació treballaven amb la intenció de promoure la cultura i la col·laboració en la salvaguarda del patrimoni cultural, natural, històric i científic de la comarca.

La idea va venir de la mà d'una de les persones més importants de l'època, Santiago Sobrequés i Vidal, que veia necessari que existís una institució d'aquest estil per a recuperar i protegir la història de la ciutat. Però no podia fer-ho sol, i va considerar que la millor opció per dur a terme aquesta acció era Tomàs Carreras i Artau per la seva experiència en diverses institucions locals i el seu bagatge com a investigador.

Les investigacions que realitza aquest centre es poden trobar als Annals que publiquen. Cal destacar el compromís que aquest centre sempre ha tingut amb l’ús de la llengua catalana. La seva primera publicació va ser l'any 1947, però les primeres planes en català es van escriure anys després, el 1962. Un dels fets més destacats es va produir quan van publicar una traducció d'una peça de Ferran Valls i Taberner, un catalanista que es va passar al franquisme. D'aquesta manera, es lluitava per retornar l'ús del català a la societat. Actualment, la institució organitza diverses activitats adreçades a tots els públics, que permeten conèixer la història de la ciutat.

La Universitat de Girona és una institució que forma part de la xarxa universitària de Catalunya on s’imparteix una educació no obligatòria, es fa recerca i es vol ajudar al desenvolupament de les persones, potenciant el seu coneixement i ampliant-lo. La Facultat de Lletres es troba a la plaça de Sant Domènec número 3, un dels punts del nostre recorregut. Aquest indret comença a aparèixer als documents el segle XV però no s'impartiran classes fins a finals del segle XVI.

Malauradament, l'any 1717 la Universitat va ser clausurada, igual que la resta d'universitats catalanes, excepte la Universitat de Cervera, com a conseqüència del Decret de Nova Planta. Durant el segle XIX, en temps de la revolució liberal, l'Ajuntament de Girona va crear la Universitat Lliure de Girona, que impartia estudis de Dret i de Farmàcia. Aquesta universitat va tenir una curta durada, ja que només va existir del 1869 al 1874. Als anys 60 del segle XX, es va crear el Col·legi Universitari de Girona, on l’any 1966 se situava la secció de ciències a l’actual Casa de la Cultura; i l'Escola Politècnica Superior, que depenen, respectivament, de la Universitat Autònoma de Barcelona i de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Presència, l'any 1968, publicà un article respecte a les problemàtiques que podien generar-se al voltant de la creació de la universitat. D'una banda exposen que, en aquell moment, existia un fort control policial a les universitats, cosa que comportava un cert malestar a la societat. A tot això, calia afegir que només es podien cursar tres estudis universitaris i que les comunicacions amb la resta de municipis era nefasta. Per últim, indicava que el preu dels estudis només permetia que les famílies burgeses poguessin estudiar.

Anys més tard, es recupera l'Estudi General, que acull estudis d'humanitats, d'empresarials, de ciències i de ciències socials. Finalment, el 12 de desembre de 1991, el Parlament de Catalunya aprova la Llei 35/1991, que crea la nova Universitat de Girona. A la UdG es poden estudiar humanitats, ciències socials, salut i arts. Aquests darrers anys d'història suposen un reforçament de l'oferta acadèmica, un augment de l'alumnat (de 7.000 estudiants el 1992 a 14.000 el 2016), una intensificació de la recerca i de la presència internacional i en el territori, i una expansió dels campus, ara situats al centre de la ciutat, a Montilivi i al Barri Vell.

Tota ciutat té els seus carrers emblemàtics, com La Rambla de les Flors o el Passeig de Gràcia a Barcelona, o la Gran Vía a Madrid. A Girona existeixen carrers que segurament són més concorreguts i utilitzats per la població tant gironina com forastera, com podrien ser la Gran Via de Jaume I o la carretera de Barcelona, que gaudeixen d'espai suficient per ser les vies principals per creuar la ciutat o per moure-s’hi amb total comoditat. No obstant això, encara que la rambla de la Llibertat no tingui tanta amplitud com els carrers esmentats, gràcies a la seva posició geogràfica i el recorregut històric, ha adoptat un paper important pel context gironí, i és una de les vies més estimades pels ciutadans i el punt de trobada passeig per molts gironins.

A l'hivern del 1959, la Rambla va ser objecte d'unes feixugues obres que la van modernitzar i la convertiren en un carrer més adaptat al seu temps. La remodelació de la rambla no va ser només una obra per millorar la ciutat, sinó també va esdevenir un símbol, va marcar un abans i un després en l'actualitat gironina. D'alguna manera, es va relacionar amb els nous aires que es respiraven per Girona. La semi obertura que es va viure durant el principi dels anys 60, l'arribada del turisme i, en general, les noves formes d'entendre la vida a la ciutat, es van relacionar metafòricament amb aquesta nova vista de la rambla. La rambla és un altre dels punts del nostre recorregut.

Un article de la Revista de Gerona descriu aquestes obres com una nova etapa, una nova forma de vida entre els gironins, d'una nova mentalitat ciutadana. La Rambla es convertia en una metàfora per representar aquest canvi, aquest pas a la nova modernitat de Girona. El redactor escrivia de forma més propera a la prosa que a un article periodístic sobre l’esdeveniment. Gràcies a aquesta interpretació, avui dia podem observar, des de la distància, una forma poètica de veure la realitat i fer una anàlisi històrica a partir d'una metàfora arquitectònica..

Un dels fets destacats a la història de Girona, va passar el 12 d'octubre del 1962 quan les fortes tempestes van provocar la crescuda del riu Onyar, fet que va comportar seriosos problemes a la ciutat de Girona. Així informava Los Sitios, on es va afirmar que el patiment de la població era tal que s'escoltava la desolació a les cases, la tristor d'aquells instants, la por de la ciutadania. El desbordament del riu va provocar que molts locals acabessin inundats, fent malbé molts materials de treball, maquinària i que algunes cases acabessin derruïdes. La ciutat no va recuperar una relativa normalitat fins dos dies més tard quan la tempesta va minvar. Llavors, va ser quan la desolació i la destrucció es va fer palesa. Girona es va convertir en una ciutat fosca, inundada i amb molta feina al davant.

En aquell instant es va començar a plantejar diverses possibilitats i solucions. Tant és així, que des de les diverses institucions que estaven involucrades van decidir recuperar un dels projectes que estaven descartats o en stand by, per la remodelació del riu Onyar. El pont del Pes de la Palla va acabar molt malmès, i els pilars que el sostenien el feien molt inestable poder passar.

Un projecte consistia a recobrir un tram del riu amb una plataforma. Amb la plataforma s'aconseguia solucionar un dels problemes més greus que tenien en aquell moment a la ciutat: necessitaven una connexió entre el barri Vell i el barri del Mercadal. Les obres van durar més de cinc anys. Van haver de canviar diverses vegades la planificació de la remodelació, ja que el curs del riu i la meteorologia, entre altres aspectes, no ajudaven. No va ser fins al 6 de setembre de 1967 quan es van finalitzar les obres i van inaugurar-les oficialment. D'aquesta manera es pretenia solucionar un dels problemes més importants de la ciutat, com era el desbordament del riu Onyar en temporades de pluges.

Actualment la plataforma de la plaça Catalunya, és un dels punts més concorreguts de la ciutat i serveix com a eix per desviar i organitzar el trànsit de Girona. A més, cal destacar que la seva ubicació està en un dels punts més turístics de la ciutat. Just al costat d'aquest emplaçament, trobem altres espais de gran interès en la història contemporània de la ciutat. La plataforma també ha sigut d’utilitat per a altres usos com ara concentracions, mercadets, concerts entre d’altres. Precisament, un altre punt del recorregut és la plaça Catalunya.

Un altre fet destacat per la ciutat es va produir el 17 de maig de 1960, Franco va visitar per tercera i última vegada la ciutat de Girona. Anteriorment l'havia visitat el 29 de gener de l'any 1942, tres anys més tard de la Guerra Civil i en plena Segona Guerra Mundial, i el 12 de juny de 1949. En totes les seves visites, Franco va ser rebut amb gran alegria per part de la ciutat i es va convertir en un esdeveniment important per la població de l'època. El tercer cop no va ser molt diferent i també es va rebre amb gran eufòria al dictador. En les tres visites, la Catedral va ser el punt central i més important de la visita de Franco. Quan Franco visitava una població, en aquest cas una capital de província, el fenomen viscut en la ciutat en qüestió, era de dosis de fanatisme elevades. A dins, per l'aglomeració de gent als carrers, i a fora per les comunicacions i notícies que la resta del país podia veure i llegir a través de diaris o el conegut NO-DO. Fos el que fos el mitjà, en format paper o audiovisual, es mostraven imatges respecte a l'esdeveniment. En el cas de la ràdio la descripció dels fets es podia arribar a fer també a través de les imatges que se li presentaven als locutors.

Amb el Pont de les Peixateries Velles, el Pont de Pedra és un dels més emblemàtics de la ciutat tant per la bellesa arquitectònica com per la seva importància històrica. Per celebrar l'arribada del dictador, es va col·locar un pòrtic gegant al final del pont que donava entrada a la plaça del Vi i al barri Vell. En el pont hi havia una gran quantitat de gent, però molta més es va situar als carrers del barri vell. Aquest esdeveniment va fer que el Pont de Pedra fos fotografiat contínuament i es convertís, aleshores, en un dels punts més característics de la ciutat per la resta del país. El Pont de Pedra és un altre punt del nostre recorregut.

El Parc de la Devesa de Girona és el parc urbà més gran de tota Catalunya, i és considerat un bé cultural d'interès nacional. Té una gran extensió de plataners que es van plantar l'any 1850, el que significa que tenen més de 150 anys. Alguns d'aquests arbres arriben als 60 metres d'alçada. En una de les cantonades, trobem uns petits jardins amb diferents espècies de vegetals, tot voltades per un riuet. Actualment ha esdevingut un lloc de passeig i de moltes activitats festives com les fires. La Devesa i la resta de terrenys de les vores del Ter al seu pas per Girona es van donar a la ciutat en tres etapes per part de la reialesa. El 1423, la reina Maria en va donar una part; l'any següent, el seu marit Alfons el Magnànim, en va fer una segona donació, i finalment el 1510, el rei Ferran el Catòlic va transferir definitivament tots els terrenys. Volien que la ciutat pogués utilitzar-los com a defensa de les avingudes del riu i com a font d'ingressos per compensar els danys que els aiguats provocaven.

Durant el segle XVIII es van plantar arbres, sobretot pollancres i àlbers. Després vindrien les corresponents tales per obtenir diners amb la venda de la fusta. L'any 1794 es produeix la primera tala per preparar defenses militars. Aquestes van ser molt freqüents durant els segles XVIII i XIX. El 1859 l'arquitecte municipal Martí Sureda i Deulovol va dissenyar l'ordenament actual del parc i es van plantar els primers plàtans. El projecte es va acabar al final del segle XIX. La Devesa va quedar molt malmesa després dels setges napoleònics, però, els francesos la van replantar i conservar durant els anys que van ocupar la ciutat (1810-1814). Durant el primer terç del segle XX arribà al seu punt de màxima bellesa i utilització social, quan formava part plenament de la vida de la ciutat. Llavors, començaren també les cessions a tota mena d'utilitzacions del parc, parcel·lació per a ús particular i construcció d'edificacions.

El 1973 es va elevar la via del tren i, uns anys abans, ja s'havia desviat el Güell cap al seu curs actual. La revista Presència publica una notícia d’aquest moment, en què la gent de la ciutat es molesta per la tala d'alguns dels plataners i la prohibició de caminar prop d'aquella zona tan verda. La ciutat necessitava un lloc on poder caminar sense notar la contaminació dels cotxes, les fàbriques o el simple ambient carregat que hi havia a Girona. La Devesa, ja no feia aquesta funció perquè la reordenació del sector l’havia allunyat del nucli urbà.