Segon itinerari: De la revolució a la restauració

El sexenni representa la culminació del programa revolucionari burgès gestat fins aleshores. Des d’un punt de vista estrictament cultural, es traduí en una llibertat d’ensenyament i pensament i en una autonomia universitària que féu possible la introducció a l’Estat espanyol de nous corrents científics i literaris.

El govern provisional, sota la presidència del general Serrano, promulgava el 23 d’octubre de 1868 un decret –que seria declarat Llei el 20 d’octubre de 1869–, on s’establia que todos los ciudadanos tienen derecho a emitir libremente sus pensamientos por medio de la imprenta, sin sujección a censura ni a ningún otro requisito previo. A l’efervescència política i social se li afegia un favorable marc propiciat per la llibertat d’impremta. En aquesta època es produeix un veritable esclat de publicacions. Només a la ciutat de Girona apareixen 22 títols, la qual cosa significa que en sis anys es publicaren gairebé els mateixos periòdics que s’havien editat al llarg de 81 anys. D’aquests 22 títols hom pot catalogar-ne 18 com d’expressió ideològica, i és que en realitat tot el ventall polític tenia representació en el camp de la premsa. Habitualment eren els mateixos dirigents locals els que redactaven el periòdic, donant prioritat a les pàgines doctrinàries. Els problemes econòmics foren els autèntics obstacles que dificultarien la continuïtat de molts periòdics, o que limitarien el seu contingut informatiu, reduint-lo molt sovint a simples cròniques locals.

Els republicans federals foren, sens dubte, la força política més prolífica en el camp de la premsa. Posseïen una notable ascendència entre la petita burgesia i les classes populars. El seu electorat bàsic el formaven els petits artesans i comerciants, petits propietaris agraris, jornalers i assalariats. A la premsa de Girona els republicans federals hi tenen també una abundosa representació. En el mateix octubre de 1868 ja apareixien La Voz de Cataluña i El Progreso Juvenil (aquest darrer en el seu segon número es convertirà en El Independiente). El març de 1869 veu la llum un periòdic més transcendent i significatiu per als republicans, el Boletín Republicano de la Provincia de Gerona. L’redacció del butlletí es trobava al carrer Argenteria, al centre de la ciutat de Girona. Des d’allà, i sota el lema “libertad, igualdad, fraternidad y justícia”, el butlletí, dirigit per Aniceto Guerra Álvarez, publicava articles informatius relatius principalment a actes oficials o articles d’opinió on quedava reflectida la clara tendència republicana. Avui en dia, al carrer on es trobava la seva administració no hi ha cap indici de l'existència d’aquesta publicació gironina.

El Boletín Republicano-Federal de la Provincia de Gerona va ser l’encarregat de deixar constància del que va passar a la plaça de la Sobirania, actualment coneguda com la plaça del Vi, el 6 de juny de 1869 amb motiu de la promulgació d’un nou codi monàrquic, aprovat després de la proclamació d’Amadeu I d’Espanya. Malgrat la llibertat d’expressió que imperava, –això sí, quasi sempre lligada al desenvolupament de fets polítics puntuals–, el Boletín, junt a d’altres periòdics de la mateixa ideologia es veié afectat per prohibicions i sancions. L’octubre de 1869 fou suspès per tres mesos, com a producte de l’alçament federal del mateix mes (mesura que afectà tots els periòdics federals editats a les comarques gironines).

Els carlistes utilitzaran molt intensament la premsa com a vehicle difusor dels seus plantejaments. El Norte és el seu màxim exponent, no només en aquesta època, sinó també anys més tard quan torna a reaparèixer. Neix el 1868 i es publica suposadament fins el 1872, malgrat que 1869 fou substituït, durant un curt espai de temps, per El Restaurador, circumstància provocada probablement per problemes amb les autoritats governatives. Era habitual que un periòdic suspès es continués publicant amb un altre nom, però mantenint el mateix director i redactors. Feta la llei, feta la trampa. El Rayo fou un altre significatiu representant de la premsa carlina, malgrat que només va veure la llum un any escàs (del maig de 1871 a l’abril de 1872). Disposava de suscriptors a la majoria de comarques gironines i, fins i tot, al País Basc, fet que s’explica, sens dubte, més per les seves connexions polítiques que no pas per disposar d’una sòlida estructura empresarial.

En general a tot l’Estat espanyol, la premsa carlina tenia problemes amb les suspensions. No és una casualitat que tant El Norte com El Rayo es deixin de publicar l’abril de 1872, ja que en aquesta època els periòdics carlins començaren a estar estretament vigilats i alguns prohibits (mesures que s’intensificaran arran de l’aixecament de les partides carlines). Amb la proclamació de la 1a República, l’11 de febrer de 1873, tornaran a viure un clima de tolerància –malgrat que la premsa carlina propugnava la lluita oberta contra el govern legal–, fins que el 4 de gener de 1874, un decret de Garcia Ruiz, ministre de Governació del govern Serrano, l’endemà de l’acció del general Pavía, la suspenia definitivament.

La redacció i administració d’El Norte es trobava al carrer Sant Josep, núm. 10. Era un diari provincial amb poca informació local, dedicat principalment a recollir informació relacionada amb la del govern i el congrés de diputats. Sovint, apareixen notícies de tot el país, tant de Madrid, com de Sevilla o Barcelona, així com d’altres indrets del món, com Roma, Berlín o París. Les Guerres Carlines van ser un tema de molts dels articles de la publicació, ja que no només informava de com avançava, sinó també, de les motivacions i els interessos d’aquesta. També es trobava sempre un apartat dedicat a la religió. Pel que fa a la informació local, en les primeres publicacions de El Norte, s’hi diferenciava un apartat dedicat exclusivament a notícies d’aquest àmbit anomenat “Noticias Locales” i que, posteriorment, va publicar-se amb un nou títol: “Gacetillas”. Una altra de les seccions que apareixen en el diari eren les notícies extretes d’altres periòdics, on els temes que es tractaven eren molt diversos.

Una de les notícies que va recollir l’apartat “Gacetillas” va ser que durant un seguit de dies, a la ciutat de Girona, varen haver-hi unes intenses i contínues pluges durant el mes de març de 1872. Durant gairebé quinze dies El Norte va dedicar una petita secció a parlar únicament d’aquest fet, ja que va causar diverses inundacions als carrers de Girona i el desbordament del riu Onyar. A conseqüència d’això, va provocar que, la redacció del setmanari s'inundés i que durant els dies 10 i 11 de març, El Norte no es pogués publicar. Els forts aiguats van paralitzar, també, el servei de trens, que es va recuperar el dia 14 del mateix mes de març. Pel que fa a la redacció del diari, va poder tornar a la normalitat i, per tant, seguir publicant les seves notícies dos dies més tard, el 12 de març.

El partit monàrquic-liberal es va reunir a la capital de les comarques gironines per acordar la fusió de dos setmanaris; La Conciliación i El Vigilante. D’aquesta fusió va aparèixer, l’any 1871, un nou diari anomenat La Lucha, que va actuar com a òrgan del partit liberal de la província de Girona. Sota el lema “Diario de la tarde de avisos y noticias”, el 4 de juliol es va publicar el primer número, en què s’explicaven les raons de la fusió. A més, amb aquest article es volia deixar clar que els ideals dels setmanaris que els precedien, estarien presents en aquest nou diari, malgrat el canvi de capçalera.

En els primers anys, La Lucha era l’òrgan oficial del Partit Liberal de les comarques gironines. L’autèntic impulsor del periòdic fou Joaquim Ruiz Blanch, alacantí, que ja havia destacat a la seva terra per les activitats polítiques en favor dels liberals progressistes en els primers temps del sexenni. Dirigí el periòdic Los Dos Reinos, un òrgan dels progressistes llevantins, fins que el seu cap polític, Peris Valero, decidí enviar-lo a Girona a dirigir el novell periòdic La Lucha, que en els primers moments havia estat portat per la “Tertulia Progressista”. Ruiz Blanch no triga gaire a adquirir la propietat del periòdic, aprofitant les èpoques de penúria econòmica que travessaven els de la Tertulia.

Sens dubte, la incursió de Ruiz Blanch en el món de la premsa s’havia originat a través de la política. Ara bé, les seves aptituds com a periodista són inqüestionables. La seva ploma era fàcil i fluïda, de redacció correcta, sense pomposes pretensions elitistes, de precisa i inequívoca exposició, d’amena frase i clar concepte. Els articles de fons de Ruiz Blanch, molts d’ells escrits a correcuita –com mana la professió periodística–, eren esperats pels gironins, que en molts casos els rellegien i els aprenien de memòria. En definitiva, la dimensió periodística de Ruiz Blanch ultrapassà la seva dimensió política. És absolutament lícit considerar Ruiz Blanch com un dels periodistes més rellevants que exercí a Girona en l’últim quart del segle XIX i els primers anys del segle XX.

La impremta del diari pertanyia a Pau Puigblanquer i Forment, a la plaça Independència, també anomenada plaça de Sant Agustí, i la més concorreguda de Girona. La redacció i l’administració es trobaven al carrer del Progrés, núm. 4 i, posteriorment, al carrer de la Gran Via de Jaume I. Una de les notícies que va publicar La Lucha va ser la que informava del moment en què Girona va inaugurar l’enllumenat elèctric, l’any 1886. Aquest fet es va rebre amb molta il·lusió i alegria, ja que va ser una de les primeres ciutats d’Espanya i Europa, i la primera de Catalunya, de tenir aquest tipus d’il·luminació. Es tractava de quatre làmpades d’arc que, sumades a altres ja existents alimentades per oli, il·luminarien la Rambla, la plaça Constitució, la Catedral i la plaça de l'Oli.

L’any 1873, Amadeu I d’Espanya va abdicar i, amb la seva marxa, es va proclamar la Primera República Espanyola, tot i tenir una vida molt efímera atès que es va acabar el 29 de desembre de 1874, quan Alfons XII va ser proclamat rei, s’inicià la Restauració. L’any 1874 representarà, sense cap mena de dubte, l’inici d’una nova etapa. En menys de dos anys es posaria fi a la guerra carlina. La nova correlació de forces polítiques afectaria profundament la composició de les institucions. Des d’un punt de vista econòmic les velles estructures es mantenien amb excessiva consistència, i la incipient industrialització continuava patint dificultats per reexir. Les muralles encerclaven la ciutat de Girona i actuaven com a fre a hipotètics projectes d’expansió.

El mes de febrer de l’any 1881, el rei Alfons XII va encarregar la formació d’un nou govern a l’altre partit alternant: el liberal-fusionista de Práxedes Mateo Sagasta. El nou gabinet tenia contrets compromisos a favor d’una major llibertat d’impremta, per la qual cosa decretava el dia 14 del mateix mes concedir un indult general a tots els periòdics suspesos i un sobreseïment de les causes pendents.

Malgrat totes les limitacions, cal considerar que l’any 1881 és una data significativa per a la premsa, ja que s’engendrava un clima d’esperança, que es traduí en una proliferació de periòdics defensors de diverses tendències polítiques. No és gens estrany, doncs, que des del 1874 fins aquell 1881 a la ciutat de Girona no hi hagués hagut representació de premsa que defensés interessos polítics.

A partir d’aleshores sovintejarien les experiències periodístiques. El republicanisme viu els primers anys de la Restauració en la clandestinitat. A partir del tan esmentat any 1881, van poder començar a actuar dintre d’un marc legal, però en aquells moments es trobaven immersos en profundes divisions internes, la majoria sorgides arran de l’experiència de la instauració del règim republicà l’any 1873. La gran tasca dels republicans era la de lluitar –uns amb més intensitat que d’altres– per la unificació de totes les tendències.

A Girona, la immensa majoria dels sectors republicans tindran representació a la premsa, la qual lògicament anirà lligada als esdeveniments polítics nacionals. El mateix 1881 surt El Demócrata, de mà de seguidors d’Emilio Castelar, extrema dreta dins el ventall republicà, que progressivament s’apropa a tesis fusionistes, i tan bon punt els és possible de recuperar la denominació republicana, hi afegeixen el qualificatiu d’històric. Aquest grup es va definir com a partidari d’una democràcia conservadora, que no comprometés l’ordre social ni la unitat nacional, fita que consideraven assequible únicament a través d’un règim republicà. El Demócrata desapareixerà el març de 1887.

Si ens hem referit a El Demócrata, hem de parlar necessàriament del seu director: Artur Vinardell i Roig, una veritable icona dins del periodisme gironí, amb una dilatada experiència periodística que s’encetà en temps del sexenni revolucionari.

Els anys que abasten l’època de la Revolució fins a la Restauració són efervescents i amb molts canvis. El creixement de les ciutats, l’expansió de l’alfabetització i la baixada de preu dels diaris va permetre que molta més població pogués accedir a la informació que aquests publicaven. El progrés agafava velocitat, apareixen innovacions i canvis en el paper dels mitjans de comunicació i aquests ens instruments importants en el desenvolupament de la societat.