Cultura
Quart itinerari: La cultura, de la Renaixença al Modernisme
Ens trobem a la Girona del període de 1875 a 1930. Una Girona que viu entre diversos corrents culturals. Aquesta etapa va començar amb la Restauració, un corrent polític que va marcar la cultura de la ciutat. La Restauració va ser un període de canvi, sobretot en l’àmbit cultural, a tot l'Estat espanyol i en especial a Catalunya, ja que va ser la porta d’entrada als nous corrents europeus. La ciutat de Girona va experimentar transformacions. Aquests canvis van suposar un progrés per a la vila, un exemple és la construcció del ferrocarril en direcció a França, l’enllumenat elèctric dels carrers el 1886 i l’obertura de noves fàbriques com la farinera de Josep Ensesa el 1898.
El projecte d’eixample, dissenyat el 1897 per Eugeni Campllonch, va permetre la regulació de les zones de Figuerola i de la Mercè, també va donar forma a la Gran Via de Jaume I, la qual s’ha de considerar com el vertader carrer del Progrés, en contrast amb l’esquifit carrer Nou.
El context politicocultural de la ciutat va permetre el desplegament catalanista, tant polític com cultural de la Renaixença, i va formar part del moviment romàntic europeu. El romanticisme se centrava en la llibertat, la justícia, l’enyorança del passat medieval, l’amor i la cerca de la felicitat. En aquesta nova Europa comencen a haver-hi reformes liberals i industrialització. En l’àmbit local, les produccions culturals en català van ser de poca rellevància, ja que les classes benestants desconfiaven de la seva pròpia llengua. Les conseqüències d’aquesta actitud es van traduir a l’hora d’escriure i només s’utilitzava el català per redactar poesies, d’un valor literari escàs, seguint la moda dels Jocs Florals.
A finals del segle XIX i principis del segle XX hi havia la concepció que la cultura artística i literària gironina estava en decadència en contrapunt amb la immensa activitat firal de la ciutat. L'aparició de revistes culturals com L'Enderroch (1902) i Vida (1902) denunciaven aquesta falta d'interès per la cultura per part de la població gironina. Així ho reflecteixen aquestes dues estrofes del poema “Les fires” de Joseph Franquet i Serra, guardonat amb el premi de la comissió de festes (Aniversari de Glòria, Festa típica de Girona) de la revista L’Enderroch.
Les Fires
Com les fires de Girona
Poques n’hi ha de més renom:
forasters de lluny n’hi venen
com d’abelles á les flors.
Quan les nits se van fent llargues
y estém ja en plena tardor,
quan lo cel gris fá tristesa,
quan tot ens parla dels morts;
la ciutat vesteix de festa,
volta de gales sòn front
y uns corrents d’alegria
va traspuantli per tot.
¡Com les fires de Girona
no se’n veuhen pas en lloch!
Entre les revistes de començament de segle XX, tenen especial significat L'Enderroch i Vida, que aglutinaven dos grups de gent diversa. Són els dos corrents del modernisme: el bohemi (L’Enderroch) i el catòlic (Vida). No obstant això, els personatges que participaven en una revista, amb pseudònims fàcilment identificables, també van col·laborar a l’altre. Prudenci Bertrana n’és un exemple, tot i ser “descobert” per la revista Vida, sentia, en el seu tarannà més bohemi, atracció pel grup de L'Enderroch i va ser-hi present de forma rellevant en diverses publicacions. Rafael Masó també va ser un personatge rellevant a la revista Vida, fet no gaire sorprenent per tot el que va realitzar durant la seva joventut i pels seus propis mèrits i objectius. Un cop Masó va començar els seus estudis d'arquitectura, es va traslladar a Barcelona, on entra en contacte amb els pioners del noucentisme, es va formar al voltant del Cercle Artístic de Sant Uc, fet que es va reflectir a la seva obra.
Les revistes culturals, Vida i L’Enderroch, es feien ressò de les poques manifestacions artístiques que hi havia a la ciutat. Aquest va ser el cas d'un article anomenat “L'art a Girona” (Any I Número 24 - 1903 Gener 15) de la revista Vida (1902), en el qual es feia una crítica positiva del pessebre de Xavier Montsalvatge Iglésias, situat a la casa familiar, coneguda com a Can Montsalvatge, lloc on van viure tres de les grans figures de la cultura gironina.
El pare de Xavier Montsalvatge Iglésias, Francesc Montsalvatge Fossas (1853-1917), va arribar des d'Olot a Girona per dedicar-se a l’activitat bancària. Ben aviat, va agafar un paper important en la política de la ciutat i va ser molt valorat com a historiador. El fill de Xavier Montsalvatge Iglésias, Xavier Montsalvatge Bassols (1912-2002), també va estar lligat al món cultural com a compositor de música simfònica i crític musical durant la segona meitat del segle XX.
Xavier Montsalvatge Iglésias (1881-1921) va ser un dels protagonistes de l'època del modernisme gironí. No només va fer aportacions literàries, sinó que també va ser un gran aficionat a les arts plàstiques. No és d'estranyar, doncs, que aparegui en molts estudis sobre el modernisme i també en publicacions de l'època, com una figura amb una forta autoritat moral i artística. Les revistes Vida i L’Enderroch van néixer amb l’objectiu de generar interès per les arts i les lletres a la ciutadania. És per això que la revista L’Enderroch (1902) havia convocat uns primers Jocs Florals a Girona, en els quals la Flor Natural la va guanyar amb “Seculars”. El segon lliurament de premis es va celebrar el 3 de novembre de 1903 al Saló del Teatre Principal de Girona (l'actual Teatre Municipal de Girona, plaça del Vi, 1). La Junta organitzadora estava formada per Josep Pou i Batlle, Ignasi Prim i de Balle, Xavier Montsalvatge, Francesc Balari i Prudenci Bertrana; la reunió per a l'organització de l'esdeveniment es va celebrar al Centre Catalanista, el local de la Lliga Catalanista de Girona. Els Jocs Florals de Girona van ser presidits, el primer any, per Francesc Matheu i Prudenci Bertrana en va ser el secretari. Els vocals van ser Francesc Viver, Salvador Genís i Joaquim Fabrellas. El guanyador del premi Flor Natural, dedicat a la poesia, va ser Jaume Bofill i Mates amb el poema Epíleg. Altres noms premiats van ser: Francesc Ubach i Vinyeta, Anton Busquets i Punset, Josep Carner, Josep M. Folch i Ferrer i Maria Gràcia Bassa i Roca. Durant els deu o dotze primers anys dels Jocs Florals es van alternar dos estils a l’hora d’organitzar-ho: el modernista i el noucentista. Es publicava un volum on es recollien els diversos discursos i poemes.
Tot i la distància crítica que va adoptar la revista Vida respecte a l'esdeveniment (per la inestabilitat que suposava que ho portés un diari, la falta de temps i la rapidesa amb la qual s'estava organitzant) va mirar amb bons ulls la proposta de L'Enderroch, ja que era senyal del despertar de la població. Tant la revista Vida com L'Enderroch van publicar el cartell dels Jocs Florals i, a més a més, la revista Vida va convocar la reunió que va fer possible la celebració dels jocs del 1903.
Però no només van ser els Jocs Florals l'únic esdeveniment cultural de l'època, sinó que l'antic Teatre Principal de Girona en va rebre d’altres. Alguns exemples són, la celebració del Certamen de la Asociación Literaria de Gerona i el Círculo Artístico, entre d'altres. El renaixement literari feia temps que era ja present a la ciutat comtal, però a Girona no va esclatar fins a finals del segle XIX. La burgesia de la ciutat es va començar a interessar pel passat històric de la vila i es van dur a terme projectes culturals nascuts d’aquestes inquietuds. Un exemple són les tertúlies espontànies que van sorgir a la ciutat i que van ser la peça clau per a la posterior formació de mitjans de comunicació i de diversos projectes culturals, artístics i literaris.
Una de les tertúlies més destacades del moment va ser la de l'Asociación Literaria situada en una cantonada del carrer Abeuradors on hi havia la Cova de Can Viñas. El local se situava a la rebotiga de la drogueria de Narcís Viñas i Serra. Allà es reunien intel·lectuals de la ciutat per compartir-hi interessos, inquietuds i inclús per compartir odes pròpies. La Cova de Can Viñas va ser tan important perquè en el seu interior s'hi tractaven diversos temes, entre d’altres sobre la mateixa ciutat, i va representar una alenada d'aire fresc. Les inquietuds que havien despertat en els integrants de La Cova de Can Viñas i la influència cultural i literària de Barcelona van ser dues peces clau per al desenvolupament de les tertúlies.
La Cova de Can Viñas va representar la culminació de la literatura i la cultura catalanes del moment a la ciutat de Girona. A més a més, organitzava certàmens literaris a la ciutat a on participaven tota mena d'artistes i intel·lectuals de gran reconeixement que van ser impulsors de la Revista de Gerona, que va néixer l’any 1876, sota la direcció de Manuel Viñas i Graugés i va durar fins al 1895, dirigida en aquell moment per E.C Girbal. La revista va gaudir de nombrosos i reconeguts col·laboradors com Jacint Verdaguer o Àngel Guimerà. Es publicava el primer dia de cada mes i intentava ser una eina cultural per a la ciutadania. El seu objectiu era fer arribar la literatura, les ciències i les arts amb un llenguatge planer i senzill. Això el va convertir en un mitjà diferent dels que estaven habituats els gironins. Volia col·locar a Girona a la posició cultural que li pertocava i que no havia aconseguit, en part, per la barrera lingüística. Tanmateix, a part dels articles científics, artístics i literaris, el final de cada número comptava amb una secció de notícies. Aquest apartat tenia una mirada més crítica que informativa, ja que la seva raó de ser no era el contingut dels fets exposats sinó la interpretació d’aquells qui els explicaven. La llengua oficial de la revista era el castellà, exceptuant la poesia, ja que la publicava en català com a manera de reivindicar la llengua i cultura catalana. En el seu primer número publicat, la revista deixava clares les seves intencions: “Despreciándose todo lo que conduce a debilitar el vigor intelectual, se da la mano con sincero afecto a cuanto en literatura, en ciencias y en arte puede contribuir al mayor lustre de nuestra comarca y al bien de sus habitantes (...) No siempre es fácil a nuestros queridisimos conciudadanos el comunicarse entre si, el hacerse participes de sus juicios, el corregirse paternalmente en los conceptos dudosos, y por decirlo de una vez, el asociarse para llevar a feliz termino empresas literarias o científicas de gran valía”.
La Revista de Gerona és la imatge de la inquietud gironina i l'anhel de la Girona de la darreria del s. XIX per col·locar-se allà on mereixia en l'àmbit cultural. La nova generació modernista que neix de les influències barcelonines. El modernisme buscava la llibertat i es caracteritzava per l’ús de nous materials i formes orgàniques de temes vegetals, deixant lloc al món fantàstic. Aquest nou corrent intentava integrar diverses formes artístiques i artesanals en una mateixa obra.
Els artistes modernistes van prendre de la Renaixença la voluntat d’establir una cultura pròpiament catalana, però sobre unes bases modernes que s’allunyessin de la moderació i el classicisme que s’estava practicant. Els modernistes catalans van trencar amb les convencions creatives i morals existents en el segle XIX i van voler allunyar-se del naturalisme positivista i conservador que dominava l’escena artística i literària del moment. Els nous gustos modernistes van ser el reflex d’un canvi de mentalitat i d’una reacció contra la tradició acadèmica. Defensaven la fantasia i el somni caracteritzats en un canvi estètic que arribés a tots els elements de la vida quotidiana. A la ciutat de Girona aquesta generació va ser representada per Prudenci Bertrana i Miquel de Palol que van adoptar plenament el català com a llengua moderna de cultura. Bertrana va viure a Girona els anys clau del seu creixement personal i artístic, influenciat per l’atracció cultural de la ciutat dels primers anys del segle XX. Girona es converteix en l’escenari principal de moltes de les seves obres literàries, i és una figura destacada de la reconstrucció literària de la ciutat. L'any 1902 va abandonar la pintura i va entrar a la redacció de la revista Vida, que tenia un cert caràcter modernista. Va publicar-hi comentaris sobre art, proses poètiques i contes com “La guineu”. El 1903 va publicar “Tard”, en una època on es va iniciar l’ampliació dels mitjans literaris gironins i Bertrana va començar a publicar de forma regular.
Bertrana va entrar a la vida cultural de Girona en un moment en què la ciutat es debatia entre la tradició i la modernitat. Va participar-hi activament i era el referent del grup de joves intel·lectuals gironins format per Xavier Montsalvatge, Josep Tharrats, Carles Rahola, Rafael Masó, Miquel de Palol, Narcís de Fontanilles i els germans Francesc i Antoni Viver, que van defensar-ne la renovació. Van ser els impulsors dels Jocs Florals de Girona, instaurats el 1902, i de l’edició de noves revistes literàries, com L’Enderroch, Vida, Emporium o Lectura. En aquestes revistes, Bertrana hi va publicar textos i crítiques musicals i teatrals, però també va aprofitar-ho per donar a conèixer el seu ideari artístic. Des de llavors Girona l’ha fet un dels seus escriptors més destacats i no ha deixat de recordar-lo. Avui, a part de ser present a l’espai urbà —Bertrana dóna nom a una plaça—, la cultura gironina cuida, estudia i reinterpreta l’obra de Bertrana.
La Fundació Prudenci Bertrana continua impulsant els premis literaris, amb una gran reputació després de 49 edicions; la Universitat de Girona posseeix el fons personal de Prudenci i Aurora Bertrana; i Edicions de la Ela Geminada està reeditant tota la seva prosa. L'any 1975, l’Ajuntament i l'Assemblea d’Artistes de Girona van col·locar a la plaça de Catalunya el bust d’homenatge a Prudenci Bertrana. Està relacionat amb la creació del premi de novel·la catalana de l’autor l’any 1968, que va suposar un dels primers esforços dels sectors antifranquistes i nacionalistes de la ciutat per reunir-se públicament. Bertrana va viure un període de marginació, com altres escriptors modernistes, per la intel·lectualitat noucentista. Aquest nou moviment cultural queda molt ben retratat per Xavier Montsalvatge en un article introductori del catàleg de l'exposició d'artistes gironins celebrada a Barcelona, a les Galeries Laietanes, el juny de 1918, on escriu:
“Girona havia estat fins fa poc una ciutat aquietada en sa letargia d'un somni medieval, sense aromes de renaixement ni vibracions de modernitat. El seu art semblava colgat definitivament sota les lioses pesantes de les seves gestes heroiques. Cap manifestació no sortia amb força i joventut deIs seus obradors tan celebrats i estimats en temps de passades grandeses. »Veus aquí que un jorn no gaire llunya, un petit grup de literats que no podien viure en el migrat horitzó de les muralles, encengueren una foguera de desig i d'estudi i fou creada a la seva claror una institució humil i forta que s'anomena Athenea. Al seu redós vingueren tots els poetes i artistes de Catalunya i aItres de llunyanes terres i abrandaren les animes sensibles de la ciutat que sobtadament prengueren consciencia deIs elements de beutat que se'ls hi oferia”.
Cal citar, entre altres, els noms de Carner, Ors, Montaner, López-Picó, Ruyra, Vaireda, Mutermilk, Llimona, Legar, Nogués, Pascual, Freymann, ja que a ells es deu el miracle de la nova ciutat. Com escriu Narcís Comadira: “Una santa exaltació, una gran frisança s'apodera dels joves artesans, i aleshores començaren a apareixer obres plenes de febre, de neguit, que els bons burgesos miraven astorats com si davant d'elis s'operés una endemoniada taumatúrgia. »Així començaren les talles divines d'en Fidel Aguilar, els repujats d'en Vallmajor, les decoracions de n'Adolf Fargnoli i d'en Sola, guiats tots per la tutela invisible i pesanta d'aquest assenyalador de camins que es diu Rafael Masó”.
El poeta Josep Tharrats evidencia el pas del Modernisme al Noucentisme, i es caracteritza pel formalisme rigorós i un contingut intel·lectual, intimista i religiós. Escrivia majoritàriament sonets, la majoria dedicats a comentar monuments i paisatges de la ciutat de Girona. Va fundar i dirigir la revista Cultura, que apareix a Girona el mes de setembre de 1914, als inicis de la Gran Guerra quan la major part de la intel·lectualitat catalana sentia intensament la causa de França i dels seus aliats. Entre d’altres, hi trobem textos de Carles Rahola, Prudenci Bertrana i Charles Daumas, que són un testimoni ferm d’una actitud política ben definida. En aquesta revista, Tharrats va voler oferir una selecció i un resum de l’ideari modernista, ja en ple apogeu. L'autor va néixer a Girona l’any 1886, al carrer de la Rutlla, tot i que va viure principalment al carrer Nou. Fou un dels més destacats animadors del món artístic i literari gironí, en el primer terç del segle XX, al costat de personatges tan remarcables com Prudenci Bertrana, Laureà Dalmau, Rafael Masó, Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Carles Rahola. Tharrats es va sincronitzar amb tot allò que es produïa a l’època, tant en el camp de la música com de la pintura. Va esdevenir un gran impulsor de la literatura, la vida cultural i l’art gironins de principis del segle XX. Era amic de destacats artistes, escriptors i intel·lectuals de la ciutat, amb els quals solia reunir-se en els cafès i altres espais de Girona. Va promoure la música a la ciutat i va contribuir a les visites a i als concerts de músics com Enric Granados, Juli Garreta i Pau Casals. Amic de Víctor Català, Santiago Rusiñol i Gabriel Alomar, Tharrats va rebre mostres de la seva fidelitat amb versos plens d’emoció que l’hi oferien en homenatge.
Gabriel Alomar escrivia: “L’exemplar de “Cultura” és magnífic. M’ha produït una agradable emoció. I ara, com dir-vos la meva gratitut per l’estructural sonet que m’hi dediqueu? Tot el meu cor, en ofrena, com una copa...!”
En el cas de Girona els inicis del noucentisme es van veure representats per Rafael Masó, que va ser-ne el màxim exponent, tot i que també hi van aparèixer altres personatges com Fidel Aguilar, escultor i tallista de mobles, que col·labora en detalls escultòrics de les obres de Masó.
El que era conegut com el grup noucentista gironí, no era, en realitat, un grup com a tal, ja que fins al 1912 els intel·lectuals de la ciutat anaven cadascú per un camí diferent. Aquest grup no va començar a funcionar fins al 1913 amb la construcció de la fundació Athenea, situada al carrer Anselm Clavé. L'edifici es va alçar sobre la base del que havia estat un magatzem i es va inaugurar el juliol de 1913. Aquesta Societat va ser fundada principalment per Rafael Masó i Xavier Montsalvatge. L'Athenea va ser construïda per ser utilitzada com a lloc de cultura i, no solament per l'elit de la ciutat, sinó també per la resta de ciutadans. Proporcionava a la ciutat de Girona un espai cultural i un dels seus objectius era donar suport als artistes i artesans de Catalunya i sobretot de la ciutat de Girona. Aquesta institució va representar el moment de major expansió del noucentisme pels gironins. L’any 1919 va aparèixer un nou mitjà de comunicació que rebia el mateix nom.
El context de la Renaixença a Girona va permetre el desplegament catalanista i romàntic, on la industrialització va venir acompanyada de la cerca de la llibertat, la justícia, l’amor i la felicitat. La població gironina durant aquest període dubtava de la seva llengua materna però els Jocs Florals van ajudar al retorn del català a les ciències, les lletres i les arts de la ciutat. Després d’un llarg període de depressió, la cultura a la ciutat de Girona va reviure, i va esclatar de nou a través de corrents culturals provinents d’Europa. Els joves van ser els que van fer el pas definitiu en l’ordre cultural i catalanista. Van establir lligams amb Barcelona i es van incorporar en el moviment modernista i el noucentista, tenien un tarannà modern i catalanista que es veien representats en la literatura i les arts, malgrat que també van significar canvis en l'àmbit científic i econòmic. Els intel·lectuals i artistes volien renovar-se i van fer una important contribució, i això no solament a escala literària, sinó també artística. L’obra arquitectònica de Rafael Masó, construïda per a una burgesia en expansió, és un bon exemple de l’assimilació de les fórmules europees més avançades, i l’aparició de mitjans de comunicació, com Vida, L’Enderroch o La revista de Gerona revelaven l’esforç amb què els gironins havien estat treballant a la rereguarda de la ciutat. Girona va esdevenir el segon nucli cultural de Catalunya, i a part del grup de fills de bona família també hi havia lloc per a escultors i artesans populars. La inquietud cultural de la ciutat es va evidenciar amb fets tan rellevants com la construcció del primer grup escolar l’any 1911, la creació d’entitats benemèrites com el GEiEG el 1919, l’Associació de Música (1922), l’Ateneu de Girona (1922), i en el sorgiment d’una generació de seminaristes i capellans que van conrear les lletres catalanes.