República

Sisè itinerari: La Segona República i la Guerra Civil

A inicis de la tercera dècada del segle XX, Girona era una ciutat amb un ritme de creixement demogràfic lent, malgrat que des de principi de segle fins l’any 1930, en què tenia 21.485 habitants, l’augment de població havia estat de més d’un 38 %. Entre la segona meitat dels anys vint i els primers anys trenta es continuà la tasca d’enderroc de les muralles, encetada a inici del segle XX; s’eliminaven, així, les barreres que separaven la ciutat del pla, fet que propicià una acceleració del sector de la construcció que comportà un augment del nombre d’immigrants a la ciutat, la qual, el 1936, ja acollia 23.871 habitants.

La transició política es va cloure el dia 14 d’abril del 1931 amb la instauració de la República. El periodisme català es revitalitza amb el règim republicà. De l’any 1931 al 1936 la premsa experimenta una notable embranzida, recuperant –i superant– les excel·lents perspectives que mostrava abans de la Dictadura de Primo de Rivera. La proclamació de la República significà una positiva transfiguració de la situació de la premsa. La Constitució, decretada el 9 de desembre de 1931, permetia recuperar, en teoria, la llibertat de premsa; així, el seu article 34 especificava que “tota persona té dret a emetre lliurament les seves idees i opinions, fent servir qualsevol medi de difusió, sense subjectar-se a la prèvia censura”. Malgrat tot, la República també es mostra diligent a establir uns sistemes d’autoprotecció que constrenyien la llibertat periodística. El 21 d’octubre de 1931 la Llei de Defensa de la República penalitzava les notícies contràries al règim o susceptibles d’alterar l’ordre públic. El 28 d’octubre de 1933 es decretava la Llei d’Ordre Públic, en substitució de l’anterior llei esmentada. L’article cinquè de la nova llei manifestava que el govern podia suspendre per decret, en cas d’exigir-ho la seguretat de l’Estat, les garanties constitucionals, totalment o parcial arreu del territori o en una part concret d’ell. Tot plegat, però, no fou obstacle perquè dels anys 1931 al 1936 Catalunya assistís a la culminació del pluralisme periodístic. Es recuperava l’edició de publicacions suspeses en temps de la Dictadura de Primo de Rivera, i se’n creaven moltes altres de noves, representant tot el ventall polític

La ciutat de Girona és un excel·lent paradigma de la nova situació de la premsa. El diari El Autonomista de Darius Rahola recollirà el sentiment republicà gironí, alhora que es catalanitza definitivament i es consolida com un mitjà d’informació de primer ordre. Els republicans disposaven d’altres òrgans de nova creació com El Radical, Vibració, Llibertat o Acció Ciutadana. Els regionalistes de la Lliga consoliden, també, l’altre gran mitjà d’informació gironí, el Diari de Girona, el qual també es catalanitza en aquells anys. El 5 de juny de 1931 reapareix l’òrgan del Centre Catalanista de Girona i sa Comarca, El Gironès, el qual havia estat suspès pel general Primo de Rivera l’any 1924. L’any 1932 la Unió Democràtica de Catalunya edita Combat, mentre que a la primavera del mateix any, el Bloc Obrer i Camperol comença a publicar el seu portaveu, L’Espurna. Les forces de dreta també disposen dels seus canals d’expressió. Així, la CEDA edita l’any 1935 Cataluña Española i Terres Gironines, i els tradicionalistes continuen essent representats per El Norte.

En definitiva, és perfectament lícit associar el punt àlgid de la premsa amb el període republicà. Catalunya va viure una etapa de profunds canvis generals, entre els quals s’han d’incloure també els polítics. En el cas particular de la ciutat de Girona, el canvi més notable va ser l’entrada d’un nou equip de govern presidit per Miquel Santaló, recordat per ser el primer alcalde de la ciutat de la II República Espanyola. Santaló fou un dels grans noms del moviment republicà gironí, fet que el va conduir a encapçalar aquesta nova etapa reformista que va viure la ciutat, igual que tot el país. Nascut a l’Empordà, Santaló va ser fundador del partit encara vigent, d’Esquerra Republicana de Catalunya. El seu paper en aquests corrents renovadors el van portar fins al Congrés dels Diputats i, fins i tot, a dirigir un Ministeri, això, va provocar la seva renúncia a l’alcaldia de Girona dos anys després del seu nomenament. Després de la Guerra Civil i, amb la victòria del bàndol nacional, Santaló fou un dels nombrosos polítics catalans que es van haver d’exiliar. Ho va fer primer a França per acabar creuant l’Atlàntic i instal·lant-se a Mèxic fins al dia de la seva mort, el 1962.

Santaló va publicar articles d’actualitat política i social a L’Autonomista, entre els quals en podem citar alguns de ben representatius: “Les eleccions municipals. Homes i idees” al 7 d’abril de 1931; “Psicologia liberal gironina” al 7 d’octubre de 1932; “Any nou en la República” al 2 de gener de 1933; “Comentaris breus. La jornada electoral d’ahir a Girona” al 15 de gener de 1934”; “La festa del primer de maig. Sempre un pas més!” al 30 d’abril de 1936; o “Dos Presidents: Joan Negrín-Lluís Companys” a l’1 de desembre de 1937. Hi va publicar més de 100 articles al diari –des del 1919 fins al 1938– i també hi aparegué en moltes ocasions com a protagonista dels articles.

Poc després de la proclamació de la República i de l’organització dels diferents equips de govern locals, el 21 de juny de 1931, el president de la Generalitat Francesc Macià visitava la ciutat de Girona. Macià havia guanyat molta popularitat i el respecte de gran part de la ciutadania per haver proclamat la República a Catalunya. La rebuda a Macià fou multitudinària i, durant el seu trajecte des de l’estació de trens fins a la Devesa (amb parada obligada a l’Ajuntament) fou acompanyat per multitud de gironins. L’escena més icònica d’aquesta visita va tenir lloc en el balcó de l’Ajuntament de la ciutat des d’on Macià va pronunciar el primer discurs dirigit directament a la població gironina, apel·lant al catalanisme i al nou corrent polític i social que s’integrava a la societat amb la proclamació de la República. Eren aires de canvi per a la societat gironina, no només en l’àmbit polític i social, sinó també en l’apartat comunicatiu. L’arribada del president de la Generalitat de Catalunya va significar per a la població catalana una nova era esperançadora de canvis de mentalitat, de lliure pensament i es va veure reflectit en els mitjans de comunicació on hi havia pluralitat i llibertat d’expressió.

Gràcies a la nova llibertat, la premsa va notar una crescuda molt notable després de la dictadura de Primo de Rivera i la posterior “dictablanda” del general Berenguer. La premsa gironina del moment, que fins aleshores havia estat molt censurada, començava a reincorporar-se i a analitzar la política amb certa llibertat i capacitat crítica. Durant el temps de la República van néixer 32 periòdics a Girona i se’n van arribar a registrar un total de 50 a la província, tot i que la majoria van ser efímers per motius econòmics. Els tres diaris capdavanters de l’època eren sens dubte: el Diari de Girona, L’Autonomista i El Norte. Els tres eren d’ideologies molt diferents i convivien en l’espai comunicatiu gironí, fet que denota una gran pluralitat dins el món de la premsa en aquesta època. El primer era el portaveu oficiós del catalanisme burgès, de la Lliga Regionalista; el segon recollia el sentiment republicà català, especialment el d’Esquerra Republicana; i el tercer era el diari catòlic i monàrquic per excel·lència, defensor de la causa carlina però que donava suport a qualsevol iniciativa conservadora i de dretes.

En definitiva, el punt àlgid de la premsa es va produir durant el període republicà. També va ajudar la recuperació de la llengua catalana, ja que actuava d’estímul addicional per la renovació del sector. Un altre punt important va ser la incorporació de tècniques industrials modernes, ja que es podien incrementar els tiratges i es consolidaven més ràpidament els diaris.

El resultat fou una premsa renovada amb un discurs periodístic de masses, modern, amb un nivell intel·lectual alt i un reclam per part de la societat. La premsa política sobretot i la satírica en menor mesura van ser les predominants en detriment de la cultural. Tot i la importància d’autors com Carles Rahola, no hi havia un moviment cultural comú en aquesta etapa. La cultura es dedicava a la catalanització i la democratització de Catalunya.

La importància de la culturització de la societat era també un factor a tenir en compte en aquells anys. Per tant, el sistema educatiu havia d’estar estrictament protegit i cada cop eren més els ciutadans que podien accedir a l’educació. Això va propiciar la creació d’escoles i col·legis arreu del país, entre els quals podem destacar l'Escola Ignasi Iglésias de Girona. La transcendència de la fundació d’aquest centre educatiu anava més enllà de la cultura, ja que es va convertir en un símbol del nou escenari on s’endinsava la societat i, per aquest motiu, l’alcalde Santaló i el president Macià van voler ser presents a la inauguració d’aquest col·legi. L’apel·lació a la cultura i a la democràcia que tant havia costat assolir van ser presents al llarg de la inauguració, així com la determinació que aquests dos aspectes han d’anar junts perquè la població pugui prosperar. L’acte d’inauguració va acabar amb un recordatori: “La República és democràcia i una democràcia no pot existir sense cultura”. Tot un resum de la filosofia que seguien els assistents. Actualment el nom del centre escolar és el de CEIP Montjuïc, ja que el nom geogràfic de la localització de l'edifici va prevaler per sobre del nom inicial.

La ràdio va representar un instrument transcendental en l’àmbit de la comunicació durant l’època de la República. Durant les primeres transmissions l’any 1930, la seva funció principal fou l’entreteniment i la divulgació de temes culturals; però amb la implantació de la República, es convertí en un vincle entre el govern i els ciutadans on s’informava i es comunicava amb una programació bastant diversificada. N’és un exemple Ràdio Girona l’any 1933. Tot i que la ràdio va sorgir el 1920 substituint el telègraf, els inicis d’aquesta eren únicament d’entreteniment i de caràcter cultural. Va ser amb el naixement de la II República quan Ràdio Girona va assolir un camí molt més informatiu. Així doncs, i després d’un llarg període de proves, s’inaugurava oficialment Ràdio Girona EAJ-38, el 10 de desembre de 1933. La nouvinguda fou registrada pels diaris més rellevants del moment, com ara L’Autonomista i el Diari de Girona, en els quals es recollien diverses declaracions d’intencions, tant de la normativa i la ideologia, com de la part emotiva que suposava l’aparició d’aquest mitjà. La premsa escrita del moment estava a l’expectativa de la competència que podia suposar aquest mitjà, però ja des de la mateixa inauguració es va poder observar el contrari; els diaris donaren l’enhorabona al nou mitjà, i aconseguiren coexistir i fer col·laboracions. Així mateix, també van poder augmentar el seu finançament gràcies a la publicitat d’aparells de ràdio.

Ràdio Girona va començar amb quatre col·laboradors, però un personatge a destacar d’aquells primers anys, fou Francina Boris. Va ser la veu que es dirigia al poble de Girona i, acompanyada d’altres col·laboradors il·lustres –com podia ser Carles Rahola–, Ràdio Girona va començar així la seva història.

L’any 1936, en un moment de tensió social i política es van convocar eleccions. Les eleccions generals de 1936 se saldaren amb un resultat molt ajustat. El centre pràcticament fou eliminat i es veié clarament la bipolarització del país entre la coalició de dretes (CEDA) i la recentment creada agrupació d’esquerres (el Front Popular). El resultat fou gairebé un empat tècnic, però el Front Popular va governar. Aquest fet va ser l’excusa perfecta perquè uns quants generals (Mola, Franco, Queipo de Llano, entre d’altres) realitzessin un cop d’Estat contra la legalitat republicana, que conduí a una guerra civil que va durar tres anys i que posà punt final a l’època d’esplendor democràtica, tot instaurant una dictadura feixista que de quatre dècades. A la notícia del diari L’Espurna del 19 de desembre del 1936 podem veure clarament com es vivia a la ciutat de Girona durant aquells anys: “Aquesta nit passada al Cafè Norat, un individu que mirava com funcionava l’arma ha tingut la virtut de que aquesta se li disparés. Afortunadament, l’arma no ha trobat cap humà en la seva trajectòria. Aconsellem als posseïdors de pistoles i d’armes de foc que s’abstinguin de tocar-les, ja que de casos desgraciats no ens han mancat durant aquests cinc mesos de lluita. L’autoritat o, qui sigui, deuen donar ordres severíssimes. No estem disposats els treballadors a sacrificar víctimes innocents”

La Guerra havia començat feia aproximadament mig any i com a conseqüència, molta gent havia adquirit armes de foc per combatre l’enemic. Un dia a la nit, a l’emblemàtic Cafè Norat de la Rambla –centre de reunió del molts intel·lectuals gironins– dos homes remenaven una escopeta sense saber gairebé com funcionava, l’arma es disparà, sortosament sense causar cap ferit. L’autor de l’article que narrava aquest desafortunat succés, fa una crida a les autoritats perquè posin fre a aquests incidents. Aquest ambient de tensió és el que es va viure durant els anys de Guerra a la capital gironina. Aquest local fou, abans de la guerra, el punt de trobada per a molts gironins, però també un lloc clau on es fundaren cooperatives importants I també el Girona F.C: “El 23 de juliol de l'any 1930 al cafè Norat de la Rambla va néixer el Girona Futbol Club”. "Sota aquestes voltes Santiago Rusiñol i Prats... presidí tertúlies de cafè durant els seus sojorns anuals a la ciutat”

De fet, Josep Pla al seu llibre Girona, un llibre de records va parlar sobre aquest cafè: “(…) El cafè Norat, a la plaça de les Cols, amb una decoració menys vulgar, semblaria un cafè de la plaça de Sant Marc, a Venècia. En aquests cafès, s'hi tanquen els tractes, s'hi troben els parents més absurds, les coneixences més vagues, s'hi senten converses estentòries, secrets de família, escàndols entortolligats i s'hi veuen escenes de fredor i de menyspreu que us posen els pèls de punta.” Després de la Guerra, el local va perdre empenta i personalitat, fins que el 26 de maig del 1966 va quedar substituït per l’Arcada, un establiment que pretenia mantenir la tradició.

La premsa editada durant el conflicte bèl·lic dels anys 1936-1939 té molt poc en comú amb la que s’havia publicat fins aleshores, ja que en aquells moments els periòdics adquiriren una inequívoca dimensió propagandística i d’absolut recolzament a la causa de guanyar la guerra.

Les organitzacions polítiques i sindicals van impulsar un seguit de publicacions amb l’objectiu de donar suport moral als soldats que lluitaven al front. En aquest context la premsa informativa perd consistència, i fins un cert punt credibilitat, ja que les notícies sobre la guerra en cap cas no poden contenir elements catastrofistes. Tant en el bàndol nacional-catòlic com en el republicà, el sistema d’informació es va integrar a la guerra i la premsa va passar a desenvolupar el paper d’eix de l’aparell propagandístic; d’instrument fonamental d’informació i de desinformació. Del model informatiu-interpretatiu dels diaris republicans d’abans de la guerra, es va passar a un model informatiu-propagandístic.

A la zona franquista la instrumentalització de la premsa era també absoluta, per bé que, a diferència del bàndol republicà, on existia una evident manca de coordinació, l’homogeneïtat era total. La ciutat de Girona es constitueix en un model molt emblemàtic de la dispersió de la propaganda antifeixista i republicana.

Així, al cantó del tradicional òrgan republicà L’Autonomista, el qual s’adaptà amb diligència a la nova conjuntura, aparegueren Combat (juliol de 1936), diari antifeixista de la tarda, Front (octubre de 1936), òrgan del P.S.U. de Catalunya (I.C.) i portaveu de la U.G.T., L’Espurna (novembre de 1936), portaveu del P.O.U.M.; i l’any 1937 L’Estel (gener de 1937), portaveu de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, agrupació pertanyent a la U.G.T., Fuerza y Cerebro (gener de 1937), òrgan de les Joventuts Llibertàries de la F.A.I, Gerona C.N.T. (juny de 1937), òrgan de la C.N.T.

Com a síntesi del contingut de totes aquestes publicacions cal indicar els seus doctrinaris editorials, caracteritzats per la seva voluntat d’orientar i canalitzar políticament la lluita contra el feixisme i la publicació de notícies del front, sempre des d’una òptica optimista per no desmoralitzar els soldats ni la rereguarda.

Les vicissituds de la guerra afectaven directament el cos de redacció dels periòdics, i així les incorporacions de periodistes al front feia variar constantment els equips redaccionals. Aquesta circumstància queda perfectament reflectida a les mateixes pàgines d’alguns periòdics, com ara Gerona C.N.T., que el 27 d’agost de 1937 escriuen: Después de la marcha de nuestro compañero Verdaguer, administrador de “Gerona C.N.T.” y de Cos y de Masa, redactores de nuestro diario, han tenido que incorporarse al Ejército popular el linotipista de nuestra “Imprenta Confederal” Juan Grau y el ayudante de la misma Emilio Grau. Així mateix, és important destacar que la guerra propicià l’aparició d’un nou gènere periodístic, inexistent fins aleshores a Girona: la crònica de guerra. Efectivament, molts redactors i col·laboradors de premsa que s’incorporaren al front continuaren exercint, en la mesura del possible, el periodisme, trametent des del front estant cròniques de guerra en què informaven de les operacions militars i de la vida a les trinxeres. L’Autonomista publicà diverses cròniques de guerra, com també ho féu, per exemple, el diari antifeixista Combat, que en la seva edició del 27 d’agost del 1936 inseria amb el títol de “De Girona al front de Saragossa”, una crònica del seu periodista –redactor també d’Avançada i Front–, Manuel Roset Sala, que explicava: “El mateix dia que nosaltres arribàrem a Bujaraloz, les nostres tropes aconseguiren agafar un capità i quatre altres feixistes, els quals feia dies que, aprofitant-se de la foscor de la nit, obrien foc de metralladora contra els nostres milicians”.

Durant la guerra, Girona va ser una ciutat de pas per a molta gent d’arreu de l’Estat. Gran part de la població espanyola que es veia forçada a abandonar el país en direcció a França, passava per la ciutat.

Tot i no ser un territori que visqués el conflicte bèl·lic de forma molt directe, la capital gironina va patir conseqüències evidents tan bon punt va començar l’enfrontament. Tot just a l’inici de la guerra, l’any 36 es produïren desplaçaments aeris per part de l’aviació italiana a la zona de Girona. L’objectiu de l’Aviazione Legionnarie italiana era tallar les connexions frontereres d’Espanya amb França, durant aquests atacs la ciutat de Girona es va veure afectada per bombardejos a la zona de Sarrià i la capital en els quals van morir 6 persones i en resultaren ferides 11 més.

Dos anys més tard, el 1938 la ciutat fou bombardejada de nou per les aviacions italianes. Els artefactes explosius varen caure sobre els actuals carrers de la Rutlla, Emili Grahit, carretera de Barcelona i carrer del Marquès de Caldes de Montbui. L’objectiu aquest cop era destruir unes fàbriques situades a prop de la ciutat en les quals suposadament es fabricava material bèl·lic pels republicans. El tràgic resultat foren 11 morts i nombrosos ferits, a més de la destrucció de la zona afectada.

El dia 4 de febrer de 1939 entraven les tropes franquistes a la ciutat de Girona. De manera gairebé immediata era detingut l’escriptor i periodista Carles Rahola. De fet, Rahola contemplà fins el darrer moment la possibilitat de creuar la frontera francesa, però ho refusà convençut que la força de la raó s’imposaria. En l’interrogatori posterior a la seva detenció, Rahola va declarar: “He viscut sempre a Girona. Tothom a Girona pot respondre per mi”.

El seu judici, i la posterior execució de la sentència, personifica de la forma més tangible i manifesta l’esperit repressor del nou sistema vers el món periodístic català, sobretot si ens atenem a les acusasions principals que presentà el Jutjat Militar de Girona número 3, reunit en Consell de Guerra permanent el primer de març de 1939: “CARLOS RAHOLA LLORENS, de cincuenta y ocho años de edad, casado, funcionario, natural de Cadaqués y vecino de Gerona, colaborador asiduo del diario separatista de esta localidad “L’Autonomista” en el que escribio artículos literarios e históricos y últimamente otros de carácter político, en los que alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia. Entre otros artículos figuran los titulados “Contra el invasor”, “Refugios y jardines” y “El heroismo”.

No existia cap altre fet delictiu provat per aquell Tribunal Militar que la tasca periodística de Rahola, concretada en els tres articles esmentats, precisament del més pur estil raholià, és a dir articles moderats, mesurats i antipamfletaris, on s’expressa d’una manera seriosa i correcta una actitud vital de caire social i polític. Presentem els paràgrafs més significatius –o de més contingut polític– d’aquests textos.

“Contra l’invasor” era el colofó d’un llibre, recull d’articles, titulat “Estudis napoleònics”, editat a Girona per la impremta Casa d’Assistència i Ensenyament, l’any 1938: “Molts gironins recordaran una estàtua en guix, de tamany natural, obra de Miquel Blai, al Museu de Sant Pere de Galligans, a Girona. L’estàtua –”Contra l’invasor”– representa un jove ardit i ferreny, abrandat de patriotisme, esgrimint amb fúria la seva llança contra els enemics de la pàtria. (...) L’escultura de Blai representa el gironí, el català, dempeus contra aquella i contra totes les invansions. Contra la d’ara, també. Contra la dels italians i els alemanys que trepitgen el sòl sagrat de la pàtria immortal i profanen, amb llurs avions de mort, el nostre cel d’una blavor immaculada, altíssim dosser d’homes que posen el sentiment de pàtria i de llibertat per damunt de tot”.

El dia 8 de febrer de 1938 sortia publicat a L’Autonomista l’article “Refugis i jardins”: “Anys enrere, l’Ajuntament construí un petit Jardí per a la infància en un lloc escaient de la ciutat. (...) Avui, com hem dit, per imperatius indeclinables de la guerra ha estat destruït el petit Jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en el temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir. S’acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s’acabarà amb la victòria de l’Espanya republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells altres pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d’ésser lliures. I aleshores en lloc de refugis que rememoren –en plena civilització!–, èpoques de terror i de salvatgisme refinat, hom tornarà a construir, en aquesta “terra de gestes i de beutat” que és la Girona Immortal, nous Jardins de la Infància, sense plànyer-hi res per als infants... i per a aquells altres infants que són els vellets”.

El tercer article condemnatori, “L’Heroïsme” havia estat publicat a L’Autonomista el dia 6 d’agost de 1938: “Amb els mateixos procediments, els alemanys, junt amb els italians, es dediquen avui a la destrucció metòdica, científica i sistemàtica de Catalunya i les altres terres germanes. I avui, com ahir, la nostra esperança d’alliberament és ferma i fervorosa. Els invasors seran foragitats de Catalunya, com ho foren de la pacífica Bèlgica, i la nostra terra tornarà a ésser, sota la República, en la pau i el treball, senyora de la seva llibertat i els seus destins”.

A trenc d’alba del dia 15 de març de 1939 Carles Rahola era afusellat. Evidentment cal buscar una interpretació diferent, allunyada de la sentència oficial, de les causes de l’execució de Rahola. Claudi Ametlla, des de la impotència de l’exili i la lucidesa del record més viu, manifestava els anys 1945-1946: “Hom volgué matar en ell el patriotisme, la ciutadania i l’esperitualitat: execució simbòlica d’aquelles virtuts que ell personificava i que l’intrús no podia tolerar. Ell pagar pels altres: cruent sacrifici d’una vida pura. (...) Va morir sense la por infrahumana, perquè mai no havia infringit la norma moral, perquè la seva consciència no havia delinquit, perquè moria per una causa noble i justa. Entre els jutges miserables i els vils botxins, ell fou el més valent, amb aquella valentia serena del just i del màrtir. Així fou sacrificada una gran vida. Com en els vells holocausts calia una víctima propiciatòria per a satisfer la set de venjança d’unes fosques i cruels divinitats; una víctima pura, incontaminada, verge de pecats. Els sangonosos sacerdots d’aquests déus monstruosos escolliren el millor, Carles Rahola”.

En sintonia amb l’opinió expressada per Ametlla, el biògraf de Rahola, Lluís M. de Puig escriu: “Llegint els articles és inimaginable que un home pugui ser condemnat a mort per aquelles ratlles, fins i tot no compartint les mateixes idees. Només amb una voluntat premeditada, amb una voluntat política d’extermini més ampli, es podia condemnar Rahola. I això fou el que va passar”.

Referències: L’Espurna, 19 de desembre de 1936