Girona, coneguda com la ciutat dels quatre rius, te una intensa història, però també amaga històries fantàstiques i increïbles llegendes. També se la identifica com una ciutat que es muda durant el Temps de Flors i que es diverteix durant les Fires. L’aspecte que potser ha passat més desapercebut o que, simplement, es desconeix és l’important paper i impacte que va provocar la premsa a la ciutat des de la primera publicació, a finals del segle XVII, època de conflictes bèl·lics i inestabilitat política. L’estructura que dominava a les pàgines dels diaris aleshores no és com la que es troba actualment i l’enfocament era amb una forta càrrega política, però eren els inicis de la premsa a la ciutat i l’accés de totes aquelles persones que podien, a informar-se sobre què passava al món.
A Catalunya, la Guerra de Successió (1701-1715) va despertar un afany informatiu. També, en el cas de la població gironina es va produir la necessitat de conèixer què estava succeint al món, tant en l’entorn més pròxim com també en l’internacional. Però, no serà fins l’any 1787 que veurà la llum la primera publicació periòdica sorgida a la ciutat de Girona. Era la Gazeta de Gerona, i s’imprimí a dues impremtes de la ciutat: Bro i Oliva. Va ser un diari que es caracteritzava per la seva fidelitat a la corona espanyola en una època en què sovintejaven els conflictes bèl·lics internacionals. Precisament, en aquest context de conflagracions, com ara la Gran Guerra contra els francesos (1793-1795), provoquen l’origen de la segona publicació gironina, apareguda el 1795, amb el nom d’El Correo de Gerona, tot i que no estava centrada en la guerra contra els francesos, sinó que tractava temes vinculats als corrents enciclopedistes.
A principis del segle XIX, s’esdevé un episodi que marcarà profundament la ciutat i la premsa: la Guerra del Francès (1808-1814). Aquest conflicte va provocar una empenta periodística destacable i, com a conseqüència, l’edició cada vegada més regular de diferents periòdics. Cal destacar, també, el nou paper de la premsa, ja que es converteix en una arma propagandística al servei de les tropes napoleòniques. Així doncs, l’objectiu principal de l’aparició de la Gazette de Gironne era aconseguir que la població gironina fos favorable a Napoleó per evitar que es resistís a la presència francesa.
Un cop finalitzada la Guerra del Francès l’any 1814, i al llarg d’unes set dècades, la ciutat de Girona viuria una trasbalsada situació política. Després d’un període de restauració absolutista, amb el parèntesi del trienni liberal, s’implantava el liberalisme l’any 1835, però a partir de l’any 1844 foren els sectors més moderats i conservadors els que controlaren el poder polític, excepció feta de l’etapa del bienni progressista (1854-1856) i del sexenni democràtic (1868-1874). Durant aquests anys la ciutat es recuperaria de la pèrdua demogràfica que havia provocat la guerra contra els francesos i consolidaria, encara més, la seva condició de capital provincial i de centre de residència de molts hisendats de la província. Des del punt de vista econòmic l’arrencada industrial prenia una certa acceleració, mentre que l’urbanisme de la ciutat es transformava amb l’obertura de nous carrers i places en els indrets alliberats pels convents desamortitzats. Les convulsions político-socials del segle XIX determinen poderosament la configuració d’un model de periodisme definit fonamentalment pel seu caràcter ideològic. La funció del periodista és eminentment doctrinària i apologètica, i està al servei d’un ideal que cal transmetre. És l’època de predomini absolut de la premsa d’opinió.
Al llarg del segle XIX, i en períodes històrics ben concrets, a Girona assistim a la proliferació de capçaleres representatives de les diferents opcions polítiques. Després de la Guerra del Francès, el sector periodístic gironí quedà paralitzat. Amb tot, durant el trienni liberal dels anys 1820-1823 la premsa de la ciutat de Girona estaria representada pels dos sectors polítics radicalment oposats: El Centinela de los Pirineos Orientales, que recull l’ideari dels sectors liberals exaltats-comuners, els quals exigien el retorn a la vigència de la Constitució de 1812, i, d’altra banda, el Diario de Gerona, fidel imatge de la reacció antiliberal.
Així doncs, la primera etapa de la premsa gironina va experimentar un auge en el nombre de publicacions i en la diversitat de continguts i de tendències originades per la inestabilitat política que es vivia després de la Guerra del Francès. Per exemple, l’any 1856, apareix la primera publicació eclesiàstica propagandística, el Boletín Eclesiástico del Obispado de Gerona. No obstant això, cal mencionar que no tot van ser bons moments per a la premsa. Aquella època va estar caracteritzada per lleis restrictives, sobretot les relacionades amb la llei d’impremta, que es troba present a la Constitució de 1837, aprovada sota la regència de Maria Cristina de Borbó. Aquesta llei implicava la formació d’un jurat que avalués els delictes de premsa. S’acceptaven publicacions vinculades amb les ciències, les arts, els oficis i les economicoadministratives, la resta necessitaven una llicència reial. Va ser un període on es van denunciar alguns diaris, com ara El Postillón perquè havia tractat la guerra carlina d’una manera que no era considerada la correcta.
L’interès informatiu que es va viure durant els orígens de la premsa no implicava que l’accés a la premsa fos per a tothom, ja que s’ha de tenir en compte el baix nivell d’alfabetització que hi havia entre una població gironina amb gran desigualtat social i de gènere. Mentre que el 31% dels homes sabien llegir, el percentatge referit a les dones es reduïa dràsticament a només un 9%.
L’itinerari per la Girona i els seus mitjans comença el 1787 amb la primera publicació de la ciutat, la Gazeta de Gerona. S'editava de forma bisetmanal, en llengua castellana i bàsicament el seu contingut era informatiu. Malgrat ser una publicació local, les notícies de Girona eren limitades. La gran majoria de notícies estaven vinculades en els afers internacionals. Estava formada per vuit pàgines, sense il·lustracions ni columnes. Cal destacar, ideològicament parlant, que era fidel a la corona espanyola.
La seva difusió va ser possible gràcies a la impremta de la família Bro. Els seus membres provenien de França, però es van establir a Barcelona. Gabriel Bro, qui va començar amb el taller, va tenir nombroses dificultats per qüestions polítiques, per la seva condició de francès, fet que va provocar que es traslladés a Girona. A més era un moment en què s’estaven creant les primeres tensions que acabarien originant, més tard, la Guerra del Francès. La demanda del mercat dels llibres anava en augment, la població cada vegada tenia més interès en la lectura, per la qual cosa es tractava d’una ocupació que podia generar èxit professional. Després de la Guerra de Successió, va ser nomenat impressor reial, títol que li permetia imprimir papers reials, encara que aquest nomenament no li va servir molt a la pràctica.
Dues branques de la família Bro treballaven en l’art d’estampar a la Girona del segle XVIII. El taller que regentaren els membres d’una d’elles, va tenir continuïtat durant tot el segle XIX i fins als primers anys del segle XX. La impremta va anar passant per totes les generacions de la família, però el més important va ser Josep Bro i Claramunt, que va desenvolupar una intensa activitat com a impressor i com a llibreter. El 1760 es va establir al carrer de les Ballesteries, on també hi havia el taller de la impremta. No va imprimir grans obres, però sí que calen destacar petits volums, fulletons, fulles soltes i la Gazeta de Gerona, el primer diari gironí.
Durant la Guerra del Francès, i com ja s’ha apuntat, la premsa te una funció d’instrument polític i de difusió ideològica. Un exemple clar és l’edició de la Gazette de Gironne, l’any 1812, el diari oficial del govern de Napoleó que adoptava una funció propagandística en favor dels francesos, però també amb la voluntat de satisfer els sentiments de la població gironina. Aquest aspecte es pot veure al primer número que es va publicar, ja que estava redactat a dues columnes, en francès i la seva traducció al català. La resta es va publicar en francès i castellà, però el fet d’haver traduït notícies en català demostrava quina intencionalitat tenia el govern de Napoleó. La majoria de les informacions eren de caràcter internacional; en canvi, de Girona, només apareixien publicats alguns decrets aprovats pel govern francès. Un exemple seria la notícia publicada el 15 de març que, sota l’apartat Anglaterra, explica una guerra que es va produir entre les tropes franceses i les de Batàvia, actuals Països Baixos.
La impressió de la Gazzette s’efectuà en els tallers de la família dels Oliva, establerts a la plaça de les Cols, a la banda del riu Onyar, i que és l’actual Rambla de la Llibertat. L’activitat d’aquesta impremta havia començat al segle XVII i es mantingué activa fins el segle XIX. L’impressor de la nissaga Oliva més destacat fou, precisament, el responsable de la impressió de la Gazette de Gironne: Vicenç Oliva i Feliu. Va ser el primer membre de la família a obtenir el títol d’impressor reial i va tenir la propietat del taller fins a l’any 1817.
La proximitat de Girona amb França explicaria l’interès de Napoleó per controlar el territori gironí i per constituir-lo com a porta d’entrada per la invasió d’Espanya. El conflicte va suposar un període on la fam i la manca d’higiene van assolar a la població. Això va propiciar la presència de diferents malalties i, per aquest motiu, la mortalitat va ser elevada. Les lluites i els bombardejos eren constants i la ciutat intentava resistir. Van ser tres els setges que va patir i, precisament, va ser el tercer el que va passar a la història de la ciutat amb el nom de Gran dia de Gerona. El 5 de maig de 1809 les tropes franceses havien iniciat el seu desplegament per envoltar la ciutat i, el 6 de juny, havien iniciat l’excavació de les trinxeres. Una part de l’exèrcit, entre 14.000 i 17.000 homes, sota el comandament del general Verdier, va ser l’encarregat de bombardejar i preparar l’assalt, començant pel fort de Montjuïc, situat al nord de la ciutat. La resta, sota el comandament del general Saint-Cyr, superior al mateix temps de Verdier, havia d’impedir que la ciutat rebés reforços i netejar el seu hinterland de les nombroses partides insurgents que s’hi movien. La nit del 7 al 8 de juliol, Verdier va assaltar Montjuïc però va fracassar a costa de prop de 1.000 baixes. Montjuïc no va caure fins un mes més tard, quan els seus defensors ja l’havien abandonat. El 20 de setembre de 1809 al Diario de Gerona es van explicar aquests bombardejos a Montjuïc per part de les tropes napoleòniques, destacant que parts del mur de la ciutat havien quedat enderrocades. Van atacar fins a tres vegades en diferents punts estratègics de la ciutat, però la població va resistir seguint les ordres del general Álvarez de Castro. Aquest moment, clau en el període dels setges, va quedar immortalitzat al quadre de Ramón Martí i Alsina (1826-1894), que va anomenar El gran dia de Girona. Malgrat que la ciutat va caure pocs mesos després, l’escena representa la valentia dels gironins defensant la ciutat per evitar caure en mans franceses. Al fons de l’obra, es poden veure les muralles de la Torre Gironella i la Catedral de Girona. Tot i que forma part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), des del 23 d’octubre de l’any 2010 es troba a l’Auditori Josep Irla, l’antic Hospital de Santa Caterina. L’Auditori, ubicat a la seu de la Generalitat de Catalunya a Girona, es troba a la planta baixa de l’edifici i té una capacitat d’unes cent cinquanta persones. Ocupa l’antiga capella de l’hospital. El gran dia de Girona s’exhibeix al mur oposat a l’entrada d’aquest local. Finalitzada la Guerra del Francès, seguien sorgint diferents publicacions de temàtiques diverses. Mentre que alguns diaris van tenir una llarga trajectòria, d’altres van durar poc temps, sovint per qüestions econòmiques.
L’any 1864 apareixia un diari que veié la llum durant quatre anys, dues característiques força excepcionals: la periodicitat i la continuïtat. Es tracta d’El Eco de Gerona, un diari que publicava, sobretot, avisos i notícies, tot i que les de caràcter polític no hi eren molt presents. Els impressors del diari, Santiago Feliu i Pere Corominas, estaven establerts al carrer Ciutadans número 2. Del primer, se’n coneix poca informació. El seu taller va ser d’escassa durada i poca activitat, des del 1863 fins al 1865. Una particularitat d’aquest diari és que l’altre impressor, Corominas, estava vinculat de forma indirecta amb la família Bro, ja que va heretar un taller iniciat per aquests. Tots aquests diaris que s’anaven publicant es podien adquirir normalment per suscripció.
A mitjans del segle XIX la cultura encara era un àmbit molt precari. Ens els primers anys de la dècada dels quaranta es començava a reforçar l’estructura educativa a la ciutat de Girona, la qual fins aleshores havia estat a mans de manera exclusiva del Seminari. L’any 1841 es creava l’Instituto Provincial Gerundense, promogut pel municipi, amb el suport de la Diputació i del governador Civil, i quatre anys més tard aquell primer Institut s’ampliava i es convertia en un complex cultural on s’oferien les més diverses disciplines. Estenent-se a tots els nivells docents, excepte l’universitari.
L’obertura del curs de l’any 1848 de l’Institut Provincial de Girona cridà l’atenció de la premsa gironina, sobretot pel què representava de millora docent. El diari El Postillón publicava una crònica d’aquest fet, el 4 d’octubre. Aquest institut es va establir a l’antic convent dels Frares Menors Caputxins. Actualment, es troba en una localització diferent de la inicial, perquè el que se situava al carrer de la Força va quedar petit. Amb pocs recursos, proporcionats per la Diputació Provincial i el governador civil, l’institut va poder començar el curs i va poder crear una important biblioteca per als alumnes i, al mateix temps, pels habitants de la ciutat. Segons articles de premsa de l’època, la feina que realitzà el primer director del centre, Julián González de Soto, va servir per posar les bases del bon funcionament i del prestigi d’un centre docent que, dia rere dia, anava afermant-se en l’eficàcia de la seva feina educativa i en la incidència que exercia als ciutadans. Tot i que va començar sent un centre que impartia pocs cursos, amb el temps va erigir-se com un institut amb un funcionament i uns mètodes educatius eficaços.
El progrés educatiu també va anar acompanyat d’un progrés vinculat amb els mitjans de transport quan, el 26 de gener de 1862 a Girona va arribar el primer tren procedent de Maçanet. L’estació del tren es va inaugurar de forma oficial el 3 de març del mateix any, connectant Barcelona amb la Jonquera. La ciutat es modernitzava, per bé que l’encerclament de les muralles encara restava possibilitats d’una expansió que la ciutadania desitjava. Amb tot, existien sectors de la ciutadania gironina refractaris a aquest progrés per temor als hipotètics canvis que podien generar. No només hi va haver conflictes entre la població, sinó també amb els membres de les companyies encarregades de crear les vies de l’estació, els del Nord i els de l’Est. Al principi no volien ajuntar-se i crear una única línia però, al final, a causa de les elevades despeses que tenien, es van veure obligats a unir-se sota la companyia Empresa de los Caminos de Hierro de Barcelona a Gerona. A partir d’aquell moment, la situació va començar a canviar completament i Girona va experimentar tota una sèrie de transformacions, ja que li va permetre una nova manera de comunicar-se amb les ciutats i les zones que hi havia al voltant.
La modernitat que va experimentar la ciutat representava millores i canvis. Apareixien noves formes de comunicació i l’estructura urbanística de la ciutat apuntava alguns símptomes de transformació, tot i que les històriques muralles que encerclaven la ciutat, construïdes en diverses etapes històriques, i que tingueren en la Guerra del Francès un notable protagonisme, continuaven sent un testimoni del passat gironí. Els trams de la muralla van patir les conseqüències d’una artilleria que s’havia anat perfeccionant amb el pas del temps, provocant que no assegurés una defensa total i demostrant que aquestes fortificacions no eren resistents. Després de les destrosses produïdes per la guerra, va aparèixer un altre factor que va provocar que es reflexionés sobre l’ús de les muralles: el creixement de la població. Cada vegada hi havia més habitants i arribava un moment en què les muralles començaven a condicionar el creixement urbà de la ciutat. És per això que, amb la fi de l’ocupació francesa i el canvi de l’antic règim a l’estat liberal, es van decidir enderrocar alguns trams com, per exemple, el de Santa Llúcia fins a la Torre Gironella, els quals havien estat dues de les zones més malmeses perquè era on s’havien produït diversos atacs. La premsa se n’havia fet ressò durant el conflicte, tal com explica la notícia que es va publicar, el dissabte 26 d’agost de 1809, al Diario de Gerona i on s’explica un dels atacs que es va produir en aquest tram. Un altre atac a la muralla, posterior als setges, van ser els bombardeigs de 1843 dirigits pel general Prim, que va afectar molt a les fortificacions.
En aquesta ruta podrem viure els inicis de la premsa gironina i experimentar, a través dels periòdics, els efectes de la Guerra del Francès. Al llarg de moltes dècades del segle XIX l’alfabetització era minoritària, però al mateix temps, es començava a albirar una certa expansió i modernització de l’educació i de la cultura.