Guerra Mundial

Cinquè itinerari: De la I Guerra Mundial a la dictadura de Primo de Rivera

Les transformacions que caracteritzen el primer terç del segle XX a Catalunya contenen trets susceptibles de tenir una notable incidència en el camp comunicatiu: concentració urbana, noves vies de comunicació, significatius avenços en els mitjans de transport i progressiu augment del nivell educatiu, per bé que l’analfabetisme continuava colpint la societat.

La premsa es modernitzava. Els elements característics d’aquesta premsa consistien, des del punt de vista de l’estructura del contingut, en una major presència de titulars i de notícies, en detriment dels llargs articles d’opinió i una distribució de la publicitat per tot el diari. Quant al contingut en si, cal apuntar la introducció de nous temes (en perjudici dels polítics): cultura, espectacles populars (curses de braus, esports, informació de cinema, etc.). La modernitat també es palesava en l’increment de les fotografies.

Però, i a Girona, què passava a la ciutat? De 1913 a 1920 Girona era la ciutat de l’Estat amb una proporció més elevada de periòdics en relació al nombre d’habitants (1.136 habitants per periòdic el 1913, i 933 l’any 1920), tot i que no disposava de cap projecte de premsa amb una sòlida base empresarial, la qual cosa provocava un remarcable dèficit de premsa d’informació general, és a dir, de noticiers no lligats obertament a corrents ideològics.

Malgrat això, aquests periòdics més avançats de Girona encara restaven allunyats de les fórmules de compaginació que s’imposaven en els diaris de les grans capitals, és a dir, les que oferien, per exemple, grans titulars sintètics, però que contenien els principals elements de la notícia. Aquestes característiques havien sorgit de la pràctica periodística generada al voltant de la primera Guerra Mundial. Els periòdics gironins no tenien gaire clara la jerarquització de les notícies, amb la qual cosa les principals informacions d’actualitat quedaven relegades a les pàgines interiors, i només molt excepcionalment a la primera pàgina.

I ja que hem esmentat el conflicte bèl·lic, caldria preguntar-se: va afectar la Primera Guerra Mundial en l’àmbit periodístic? La resposta és absolutament contundent: moltíssim. Els alemanys torpedinaven els vaixells i no arribava pasta per a la fabricació de paper. La guerra va transformar els continguts periodístics, en obligar-los que s’obrissin a l’exterior i que la informació internacional fos un tema important en les pàgines dels periòdics. Amb tot, es produí un efecte contradictori: mentre s’obrien les portes al món, el govern espanyol s’entestava a promulgar decrets i lleis que cercaven, en teoria, garantir la neutralitat espanyola en la Guerra Mundial. Retornava la nefasta presència de la censura prèvia d’impresos i imatges, a fi i efecte de posar sota control les notícies o judicis relacionats amb la guerra. Aquestes restrictives mesures s’afegien a les que s’havien dictat amb anterioritat.

Així, el juliol de 1916, el governador militar de Girona, Fernando Carrera, va reunir els directors dels periòdics per transmetre’ls les ordres del capità general de Catalunya, segons les quals no es podia dir absolutament res de les vagues que es produïen en els diversos punts de l’Estat, sense que els textos no passessin per la prèvia censura. Així mateix, calia citar la procedència de les notícies, en cas que se’n publiqués alguna extreta d’un altre mitjà, malgrat que aquella ja hagués passat la censura en la localitat on s’editava el primer periòdic. Com a conseqüència d’aquestes mesures, El Autonomista exposava la necessitat d’adoptar provisionalment un canvi d’orientació de continguts: “Así es que siendo de oposición este diario y amigo del proletariado, nos abstendremos, mientras duren las excepcionales circunstancias, de publicar nada referente a huelgas, por la consideración que nos merecen las dignas autoridades militares de esta provincia que cumplen con su deber, y porqué además, lo que nosotros escribiríamos sobre este asunto sería tachado con el lápiz rojo de la censura y retirado de las ediciones”.

Possiblement aquestes restriccions ajudaren a que s’introduïssin nous gèneres periodístics que no anaven ben bé destinats a informar sinó que, tenien com a objectiu entretenir al lector i fer-li passar una estona agradable. Aquest gènere humorístic o sarcàstic, va penetrar de manera molt notable durant la primeres dècades del segle XX fins als anys 30 a la ciutat de Girona, on sorgiren noves publicacions periodístiques que tenien com a objectiu divulgar relats i articles humorístics. El gènere humorístic a Girona posava el focus principalment en els temes d’actualitat local.

El gènere de l'humor no només va tenir impacte a Girona, sinó que també el va tenir a la resta de Catalunya. En períodes d'entre guerres l'afany de crear contingut va anar accelerant el motor del gènere de la comèdia i l'humor.

A principis del segle XX, fins just a l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la premsa catalana es caracteritzava per l'abundància de capçaleres i per la marcada ideologia que exhibien la majoria d'elles. La societat catalana vivia amb intensitat l'efervescència social i política de l'època (les aspiracions catalanes, els moviments obrers, el pistolerisme) i la premsa era el mitjà pel qual la gent s'informava i on es manifestaven totes les opinions, idearis i polèmiques.

Aquesta efervescència va generar, en el Cafè de la Vila (fundat l’any 1914 per parlar i debatre sobre la ciutat de Girona), el naixement de l'Agrupació de Periodistes de Girona (actualment el Col·legi de Periodistes de Girona), hi aplegava un conjunt d'intel·lectuals de la ciutat que es reunien per debatre i compartir les seves opinions sobre els esdeveniments que transcorrien. L'Agrupació feia de representant dels periodistes de la província de Girona i ajudava a difondre els esdeveniments i les expressions culturals de la societat a través dels mitjans massius de comunicació.

El Cafè de la Vila estava situat a la plaça del vi, just al cantó de l’Ajuntament de Girona. De l’interior del Cafè de la Vila, el pintor barceloní, Jaume Pons Martí l'any 1877 va fer una pintura a l'oli mostrant una escena de tot el que s'hi feia. Actualment, aquesta pintura es pot trobar al Museu d’Art de Girona.

La primera publicació d’aquella època que va usar un to humorístic i satíric a la ciutat de Girona va ser la revista Aigua Forts. Va ser publicada entre els anys 1914 i 1916, sortia un exemplar cada 15 dies. El primer número que va publicar la revista Aigua Forts va ser l’1 de març del 1914 i va arribar a publicar 50 números més, repartits en els quasi dos anys de vida de la revista. Feien ús d'acudits, acudits gràfics, articles d'humor, rondalles i també, publicaven notícies sobre la cultura gironina, i sobre els esdeveniments que tenien lloc a la Gran Guerra amb un to sempre irònic. La revista es definia obertament com a una revista d’humor, així es podia veure en els seus lemes principals: “Revista d’Art i Humor” i ”La malaguanyada ignoscenta revista humorística”. Molts dels seus articles anaven firmats per pseudònims, i personatges il·lustres com Miquel de Palol.

La revista Aigua Forts s'escrivia, s'editava i s'imprimia a la ciutat de Girona, concretament, tenia la redacció a la rambla de la Llibertat, 29, 3r-1a. La impremta de la revista era la Dalmau Carles & Comp que es trobava a la plaça de l'Oli, número 1. La revista s’estructurava en vuit pàgines de dues columnes cadascuna, també hi havia gràfics i, normalment, les dues darreres pàgines estaven reservades a la publicitat d’empreses i comerços, i a la divulgació d’activitats que es feien a la ciutat de Girona.

Durant l’any 1918, i a punt de finalitzar la Primera Guerra Mundial, Espanya afrontava unes eleccions generals, sota sufragi universal, el dia 24 de febrer. Van ser convocades enmig de la crisi política i econòmica provocada per l'Assemblea de Parlamentaris i la vaga general de 1917.

Ens trobem en una època de canvis en el periodisme i de professionalització de la tasca del periodista. Un exemple va ser l’autor gironí reconegut com un dels creadors del concepte de periodisme modern, Josep Morató i Grau, va ser un dels personatges més importants de la ciutat de Girona durant la segona dècada del 1900. Va publicar un seguit d’articles en diaris de tendències catalanistes i va participar en concursos literaris diversos.

L'impacte de la seva mort es veu reflectit en el recull de premsa i la correspondència de condol rebuda per la seva família i a la redacció de la publicació barcelonina La Veu de Catalunya, on havia estat redactor en cap. Així, doncs, Morató va ser una de les figures més rellevants del periodisme català i va contribuir a un millor coneixement de la literatura catalana durant les primeres dècades del segle XX.

La plaça Sant Agustí, en l’actualitat és coneguda com a plaça de la Independència. El nom de la plaça prové d’un convent que va existir fins a principis del segle XIX, segle que va ser abandonat i enderrocat. Durant la primera dècada de 1900, aquesta plaça era molt concorreguda i, de fet, s’hi duien a terme diverses activitats i festivitats. Per exemple, per les festes de Sant Narcís, s’hi instal·laven les fires a excepció d’un any en concret que, a causa d’una violenta epidèmia de grip, no s’hi van poder celebrar. L’any 1918, i en el context de la Primera Guerra Mundial, l’epidèmia de grip, va aparèixer primerament als Estats Units i seguidament a Europa i a tot el món i el territori català no va ser una excepció.

Milions de persones a tot el món van contraure la malaltia i a un gran nombre els va provocar la mort. Els greus efectes de l’epidèmia van fer que, entre les mesures preventives adoptades per les autoritats sanitàries a Girona, aquell any es suspenguessin les Fires de Sant Narcís. L’anunci que va prosperà es va publicar el dia 16 d’octubre: «La Junta provincial de Sanidad en sesión de ayer acordó aplazar las ferias de San Narciso, cumpliendo órdenes de la superioridad; no porque el estado sanitario de la ciudad sea malo, sino como medida de prudencia». Els símptomes de la pandèmia van ser l’augment ràpid de la febre, tremolors, mal de cap, dolors musculars a l'esquena i les cames i tos seca. Fins i tot, hi ha dades de gent que queia literalment morta i altres que morien després de dos o tres dies. Les persones més afectades eren els infants i la gent gran.

L’aspecte de la plaça ha variat molt des de principis del segle XX. Els canvis a vegades han estat polèmics, com per exemple el de la construcció d'un edifici en el solar que ocupava l'antic cinema Albèniz. La plaça, va tenir un important ressò mediàtic quan es va projectar fer-hi un pàrquing subterrani. La planificació de la plaça data al voltant del 1875. Aquesta planificació es va mantenir en diversos plans generals i en els corresponents plans parcials. La prioritat sempre ha estat mantenir l'harmonia de la plaça, considerat un dels centres vitals i turístics de la ciutat.

La situació de l'Estat Espanyol als anys 20 es va veure alterada pel cop d'Estat que va dur a terme el general Miguel Primo de Rivera, l’any 1923, el militar espanyol va instaurar un règim polític autoritari. Aquest succés va agafar per sorpresa a la ciutat de Girona. Durant la matinada es va propagar el comunicat del General Primo de Rivera, arribant així a mans dels mitjans de comunicació. El Diario de Gerona va ser l’encarregat de publicar la transcripció de la proclamació.

«ESPAÑOLES: Ha llegado para nosotros el momento más temido que esperado (porque hubiéramos querido vivir siempre en la legalidad y que ella rigiera sin interrupción la vida española) de recoger las ansias, de atender el clamoroso requerimiento de cuantos, amando la patria, no ven para ella otra solución que libertarla de "los profesionales de la política, de los hombres que por una u otra razón nos ofrecen un cuadro de desdichas e inmoralidades que empezaron en el 98 y amenazan a España con un próximo fin trágico y deshonroso. La tupida red de la política de concupiscencias ha cogido en su malla, secuestrándola, hasta la voluntad real. Con frecuencia parecen pedir que gobiernen los que dicen que no dejan gobernar, aludiendo a los que han sido su único, aunque débil freno, y llevaron a las leyes y costumbres de la época ética sana, el tenue tinte de la moral y la equidad que aún tienen; pero en la realidad se avienen fáciles y contentos al turno y al reparto y entre ellos mismos designan la sucesión.

Pues bien, ahora vamos a recabar todas las responsabilidades y a gobernar nosotros u hombres civiles que representen nuestra moral y doctrina. Basta ya de rebeldías mansas, que sin poner remedio a nada, dañan tanto y más a la disciplina que está recia y viril a la que nos lanzamos por España y por el rey.

Este movimiento es de hombres: el que no sienta la masculinidad completamente caracterizada, que espere en un rincón, sin perturbar los días buenos que para la patria preparamos. ESPAÑOLES: ¡VIVA ESPAÑA Y VIVA EL REY!».

El cop d’Estat frenava una tendència viscuda a la ciutat durant el primer terç del segle XX d’industrialització i de creixement cultural. A Girona s’havia format un grup important d’intel·lectuals relacionats amb el catalanisme polític, entre els quals destaquen els escriptors Miquel de Palol, Carles Rahola i Llorens Bertrana i Comte.

Aquesta època dictatorial va tenir també una greu repercussió a la premsa política i ideològica, això va posar el punt final a l'època de resplendor de la premsa catalana que va tenir lloc des de finals del segle XIX fins a principis del segle XX. La censura era generalitzada: els diaris eren perseguits i castigats, moltes publicacions eren suspeses i alguns editors eren multats.

Pel que fa a l’ensenyament, igual que la premsa, va passar a realitzar-se exclusivament en castellà, ja que “catalán, vasco, valenciano y gallego son lenguas vernáculas y son idiomas literarios. Sobre todos el castellano ha de ser la obligatoria base de la formación espiritual y ciutadana”.

L’any 1924, en aquest context de dictadura, va néixer un setmanari d’humor amb el nom d’El Senyor Narcís. El seu propòsit era informar fent ús de la ironia i el sentit de l’humor. Es coneix que la seva localització era el primer pis del número 4, carrer Santa Clara. El 8 de novembre va aparèixer el seu primer número, en el qual hi havia publicat un article amb el títol de “PEDREGADES”. Es tractava d’una crítica a l’excessiva censura que s’havia implantat amb la dictadura del General Primo de Rivera “Sou un bon home, senyor Censor, però molt terrible, molt terrible! Amb un cop de llapis ho teniu tot arreglat. Ja hi ha vegades que’m penso que us hi enfadeu, sobre tot quan ens condecoreu amb aquelles creus tan grosses... Que’n sou de terrible”.

La Mancomunitat de Catalunya, constituïda al Palau de la Generalitat el 6 d’abril de 1914, també va patir els efectes de la dictadura. Els dos grans objectius d’aquesta corporació eren, en primer lloc, generar una infraestructura de serveis públics i administratius per tal de donar consistència al desenvolupament de Catalunya. El segon dels objectius prioritzava el progrés de la llengua i la cultura catalana. La Mancomunitat, en l’àmbit de l’educació tècnica i professional, va crear l’Escola de Treball, la Universitat Industrial i l’Escola d’Oficis, Pel que fa a l’educació va voler renovar i apostar per un mètode modern i en el món rural hi va haver una progressió en la formació agrícola.

Onze dies després de la proclamació del cop d’Estat, el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, va decidir dimitir en senyal de disconformitat contra la política anticatalanista de Primo de Rivera. Amb el cop d'Estat de 1923, la Mancomunitat va entrar en una etapa d'inacció que contrastava clarament amb l'activitat que havia desenvolupat durant el període 1914-1923, fins que fou dissolta per la dictadura l’any 1925.

Durant el bienni 1924-1925 es van obrir centenars d'expedients disciplinaris contra mestres, pedagogs i gestors que comportaria centenars d'acomiadaments, sancions econòmiques i inhabilitacions per exercir la docència o la direcció de centres educatius. La dictadura de Primo de Rivera, sota el regnat d'Alfons XIII, va depurar i va desnaturalitzar l'escola catalana, vista com una amenaça a la seva idea d'Espanya. L’analfabetisme imperava en un sistema educatiu que censava fins a un 60% d’incultura per part de la població.

La modernització cap al periodisme de masses que lentament s'estava generant als mitjans gironins, vivia una època complicada a causa de les restriccions a la premsa que imposava el règim dictatorial de Primo de Rivera.

L’aplicació de la censura per part d’aquesta dictadura, formava part del dia a dia de les redaccions periodístiques, és a dir, l’ús de poder per part de l’Estat per a controlar la llibertat d’expressió. A part de la imposició d’aquesta censura i les limitacions i prohibicions en el tractament de temes diversos, obligaven a reorientar bona part dels continguts dels periòdics. I malgrat la imposició de passar per la prèvia censura, la clausura de diaris i revistes, també formava part del dia a dia de la realitat periodística del país.

A Girona, igual que altres ciutats, el periodisme solia apostar per un predomini clar de la premsa d’opinió. Però amb el cop d’estat de Primo de Rivera, les funcions de la premsa van quedar totalment mediatitzades. Així doncs, es van convertir en un model de premsa immers en una etapa transitòria del qual en podríem destacar la seva heterogeneïtat.

A les comarques gironines, el 1927 eren editats 50 periòdics, set més que el 1920, cosa que ajuda a entendre la realitat periodística gironina en aquells moments i l’evolució que va patir. Pel què fa a l’origen geogràfic de les publicacions d’aquesta època, hi ha un clar predomini de la ciutat de Girona, en la qual podem trobar publicacions de renom i d’importància, com ara El Autonomista –de la família Rahola– i el Diario de Gerona– de la família Masó. Això sí, dels 37 periòdics editats a Girona, un 35% es tractaven de butlletins o portaveus d’entitats i associacions culturals.

Cada cop menys sostingut per la cúpula militar, el dictador Primo de Rivera dimiteix el 1930 i s'exilia a París, on mor mesos després. Amb la caiguda de la Dictadura, s'inicià un període de transició política que, lògicament, va afectar la situació que patia la premsa. Els principals diaris recuperaven mínimament la normalitat, i tot i que hi havia més predisposició per part del Govern de ser més permissius amb la premsa, la censura es mantenia d'una manera no tan dràstica, amb moments de més o menys repressió. S’inicia una etapa de transició sota el govern del general Berenguer –coneguda com la Dictablanda– que finalitzaria amb la proclamació de la Segona República l’any 1931.

Abans de la proclamació de l’esmentada República, a la ciutat de Girona sorgiren dues publicacions remarcables, Clar i Net i El Corn. Ambdues publicacions s’iniciaren el 1930, eren quinzenals i en català. El contingut principal del Corn també era la política en clau d’humor. S’hi analitzava la realitat ciutadana, s’hi tractaven temes de transcendència desigual i s’hi inserien caricatures i publicitat. Inicialment, les qüestions polítiques eren analitzades de forma irònica i superficial, però en els darrers números s’hi podia veure una clara definició ideològica, cosa que el diferencia de Clar i Net.

Concretament, El Corn era fet per estudiants autoqualificats de portaveus de la joventut gironina que repulsaven als republicans i defensaven als homes del Centre Catalanista. En una època difícil tant per la premsa com pel moviment estudiantil, duen a terme una revista per tal de defensar els seus ideals, amb una clara conjugació d’humor i política. El seu primer article, Salutació, es tracta d’un escrit introductori, signat per la direcció. Aquest, comença donant la benvinguda als lectors, als quals demana ser benèvols davant la poca experiència dels treballadors pel fet de ser estudiants. El projecte té l’objectiu de satisfer la necessitat de defensar el moviment estudiantil de la ciutat i els seus ideals, i tot des de l’alegria i l’optimisme i amb la major nitidesa possible.

Clar i Net, per altra banda, es tractava d’una revista de caràcter humorístic, que iniciava la seva segona etapa el 10 d’agost de 1930. El periòdic tractava temes de la societat gironina, de la premsa del moment i dels partits polítics, entre d’altres. També s’hi publicaven poesies esporàdicament i, a cada número s’hi representaven caricatures de personatges cèlebres gironins i acudits gràfics. Rebutjava qualsevol definició política, ja que la seva finalitat prioritària era la d’entretenir. El darrer número, el 38, fou publicat el dia 21 de febrer de 1932.

Tot i no posicionar-se políticament, la publicació humorística gironina Clar i Net va ser molt crítica amb la figura de l’alcalde de Girona –Jaume Bartrina–, el qual s'afanyà a adherir-se al nou règim primoriverista, presidit pel general Berenguer, amb l'objectiu de no abandonar el càrrec. El llarg procés va significar el final de la carrera política del mateix Jaume Bartrina. El periòdic esbossa, un cop acabada la dictadura, el perfil de Jaume Bartrina i d’altres polítics les mateixes característiques: No tenen ni la infausta gloria d'haver dirigit una obra destructiva. Ni tenen al seu favor ni el migrat heroisme del risc que passen molts deis traïdors a la terra llur És d’allò més vulgar que hi ha i pul·lula. Fent una clara referència al paper que mantingué Bartrina en contra de resistència de la Mancomunitat de Catalunya.

Aquestes publicacions apareixen un cop publicat el Reial Decret del 5 de febrer de 1930, el qual concedia una amnistia als processats per delictes d'impremta. En realitat, però, la censura persistia i els periòdics continuaven indicant el seu pas per la censura. La publicació Clar i Net, a pocs mesos de proclamar-se la República, denunciava la política repressora de les autoritats, les quals es podien identificar, sovint, amb els mateixos personatges de la dictadura: hi hem vist des deis mes conspicus "ex" de la dictadura, fins els fòssils mes inèdits que romanen per les oficines mes encarcarades i inútils. Son tots els qui necessiten perduri el silenci entorn d'una obra catastròfica. Mes encara; els que després d'haver portat el país a la ruïna, tenen encara la... diem-ne "despreocupació" de voler continuar el seu monóleg.

En el període que abasta des de la Dictadura fins a la proclamació de la Segona República, la premsa gironina viu un lent procés embrionari vers la modernització; procés que no tindrà continuïtat després de la Guerra Civil. Durant la República, alguns diaris d’important capital econòmic de l’Estat ja consoliden el model de premsa de masses. Moltes de les publicacions que sorgirien a partir d’aquest moment estarien precisament relacionades amb la política.