Tercer itinerari: Premsa ideològica, el pes de la tradició

Entre finals del segle XIX i principis del segle XX a Espanya hi havia un mapa ideològic molt divers: republicans, catalanistes, monàrquics i catòlics, entre d’altres. La Restauració Borbònica, amb el regnat d’Alfons XII, permet l’arribada de canvis i nous partits polítics. Això es va veure reflectit a la premsa, ja que es va produir un gran sorgiment de publicacions ideològiques. Aquests periòdics, moltes vegades, formaven part d’un partit polític o de moviments polítics concrets. Durant aquesta època, per tant, la majoria dels diaris tenien un marcat caràcter ideològic.

Girona, com a la resta de Catalunya, mantenia, encara, com a denominador comú, la seva subjecció a interessos polítics i partidistes. Plantejar-se com a objectiu prioritari la informació era absolutament quimèric, a Girona i, en general, a la majoria de les ciutats espanyoles. L’any 1881 la conjuntura política tornava a ser favorable a l’expressió dels ideals polítics. I, com no podia ser d’altra manera, els partits tornaven a considerar la premsa com a instrument no únicament de difusió d’idees, sinó com a element cohesionador de projectes polítics. A la ciutat de Girona, des d’aquell any fins a final de segle apareixen 51 nous títols, 29 dels quals són de caire polític. Seria excessiu considerar que la premsa exercia de “parlament de paper”, però, si més no, les pàgines dels diaris servien com a marc escaient per al debat i la discussió política, fins i tot entre els representants d’una mateixa opció política, com era el cas dels partits monàrquics, que sostenien lluites dialèctiques ben significatives entre tendències de la mateixa família ideològica.

Un dels primers mitjans ideològics que va sorgir a la capital gironina va ser La Lucha, publicat entre el 1871 i el 1910 i dirigit per Joaquim Ruiz Blanch. Va ser un diari lligat al Partit Liberal de la província de Girona. En el primer número es defineixen de la manera següent: “Seremos campeones decididos de la libertad; del progreso hermandado con el orden (...) enemigos de la absoluta libertad de un soberano que oprime, detestamos la arbitraria dictadura del pueblo que se constituye en un soberano sin ley, que siempre el desorden se produce cuando no existen una regulación que armonice y asegure los deberes impuestos por la necesidada social, por la salud del Estado”. És a dir, aquest mitjà defensava les idees liberals i monàrquiques. A més, els liberals de l’època criticaven fortament al catalanisme sorgit d’alguns partits com la Lliga Regionalista. Aquest periòdic contenia tant notícies locals, com comarcals i internacionals. Fins a l’any 1887 es publicava tres vegades per setmana i, a partir d’aquell mateix any, es va començar a publicar diàriament. Un dels punts d’aquest itinerari serà al carrer del Pavo, actual plaça de l’Hospital, on es trobava la redacció i administració del diari La Lucha.

L’any 1889 es va fundar el Diario de Gerona de avisos y noticias, que es va publicar fins al 1936. El diari, fundat per Rafael Masó i Pagès, va estar vinculat al Partit Regionalista de Girona i al catalanisme polític, catòlic i conservador. Aquest diari es va imprimir als baixos de la Casa Masó del carrer Ballesteries de Girona, propietat de la família Masó fins al 1936. Aquest edifici serà un dels que es visitarà en l’itinerari. El 18 de juliol d’aquell mateix any va tancar amb motiu de l’esclat de la Guerra Civil. Entre 1881 i 1915, el seu director fou Rafael Masó Pagès. A causa de la mort d’aquest, el va substituir el seu fill gran Santiago Masó. Pel que fa al contingut, aquest diari oferia una àmplia informació sobre temes polítics, literaris i mercantils, que no se cenyien només a l’àmbit nacional, sinó també l’internacional. Ideològicament, va ser un diari que sorgí ja amb un esperit intencionadament patriòtic i per tant seguia uns canons ideològics molt clars des d’un inici. Amb el temps, va anar guanyant nom i rellevància, especialment pel seu compromís amb la burgesia conservadora i catòlica de Girona. També va anar adoptant els principis del regionalisme fins a esdevenir la veu oficial de la Lliga Regionalista a les comarques de Girona. Durant la seva llarga trajectòria, el diari va patir molts canvis, especialment de format.

La primera aturada d’aquest itinerari serà al parc de la Devesa, per explicar com eren les Fires de Sant Narcís d’aquella època a través d’un article del Diario de Gerona. Segons el diari, i en referència a aquestes festivitats de l’any 1889, l’alcalde Emili Grahit no va presentar un programa amb les localitzacions i horaris definits de les activitats que s’havien de realitzar : “El programa de nuestras ferias y fiestas apareció al fin (..)Tarde, por que apenas habrá quien pueda entusiasmarse (¡!) con su lectura y tomar la resolución de venir á solazarse en la inmortal ciudad esos dias de juerga (..) este año, nuestro ínclito alcalde, á quien suponemos, como el año pasado, autor del programa, nos prepara grandes sorpresas.(..) Y á eso obedece sin duda, el que no se señale dia y hora para la celebración de ninguna de las fiestas. Salvo la del Certamen literario que es constante y la de la función cívico religiosa que es de cajón cierre el programa. Así es que habrá que estar todo el santo dia en la calle en espera de la que salte. Schssssss pum, oiremos de repente y será que empiezan los fuegos artificiales. Y todo el mundo correrá hacia hacia donde le parezca que mejor ha de presenciar el espectáculo. Sea cual fuere el punto donde este pueda tener lugar. Hacia la Catedral seguramente se dirigirán los mas prudentes”.

L’any 1894 va néixer Lo Geronés, un setmanari en català que aparegué a Girona, del 1894 al 16 de febrer de 1909, com a portaveu del Centre Catalanista d’aquesta ciutat. Va ser dirigit per Frederic Gispert i Serra i, després, per Joaquim Botet i Sisó. Botet va aprofitar el context propiciat per la Unió Catalanista per estructurar en terres gironines un catalanisme que propugnava la necessitat d’una autonomia per a Catalunya. A través de Lo Geronès, Botet i Sisó demostrà un profund coneixement de les teories sobre el nacionalisme, tant el català com d’altres nacionalismes europeus, atès que el periòdic en feu diverses referències Els principals col·laboradors foren Pere Vayreda, Antoni Vives i Prudenci Bertrana. El setmanari era portaveu del Centre Catalanista de Girona i sa comarca. El diari veia el moviment catalanista com una cosa que anava més enllà d’un moviment polític, atorgant-li també el paper de moviment social. A més, Lo Geronés, defensava d’una manera aferrissada la cultura i llengua catalana. De l’any 1898 al 1899 la periodicitat era trimensual però, després, la periodicitat va passar a ser diària, excepte els dilluns. Era un setmanari petit, d’unes 4 pàgines. Podem observar que el preu variava depenent de si el subscriptor era de la ciutat de Girona, 1 pesseta al trimestre, o si era de fora, 1,25 pessetes el trimestre. Si procedim a fer una anàlisi dels continguts de Lo Geronès i dels seus actors, observem que es tracta d’un model de premsa absolutament de caràcter ideològic, però amb significatives aportacions a l’àmbit de la cultura. Així, la distribució del contingut del periòdic s’articula a partir d’una mena d’editorial en la primera pàgina, on normalment s’analitzen temes de caràcter polític. Després s’hi troba un apartat de cròniques agrupades en tres blocs: les de l’estranger, les d’Espanya i les de Catalunya. Hi ha una secció dedicada exclusivament a les notícies de Girona, que sovint vénen precedides per notes oficials. Una secció literària on es publiquen poesies de Prudenci Bertrana, Joaquim Riera Bertran, Francesc Xavier Majuelo, Pere de Palol, Joaquim Ruyra i Oms, entre d’altres; i una secció comercial que recull les notícies dels preus dels mercats de les comarques gironines i, finalment, una àmplia secció d’anuncis.. Aquest itinerari passarà pel carrer de la Cort Reial, on es trobava l’antic emplaçament on se situava la redacció i l’administració del diari Lo Geronés, que sens dubte és imprescindible per entendre el context respecte al paper dels mitjans de l’època.

El novembre de 1908 es van celebrar unes eleccions municipals a Girona d'una gran importància per a Catalunya i en les quals Lo Geronès va donar suport a la idea autonomista. Segons el diari, aquelles eleccions haurien de coronar la tasca realitzada per Solidaritat Catalana al Parlament. De fet, des del primer míting de Solidaritat Catalana manifesten el seu entusiasme: “La seva fetxa ha d' ésser una data inesborrable à la nostra Historia. L' acoblament, de totes les forses polítiques de Catalunya—de totes, si, en absolut, puig cap representació de la mentalitat de la nostra terra poden ostentar els aislats elements que figuran en els partits dinàstichs— constitueix una imponent manifestació de solidaritat catalana, una demostració de la vitalitat del sentiment patriótich, que sura per demunt de totes les particulars idees polítiques dels catalans”.

La Solidaritat Catalana actuaria com a força política davant de les altres "nacionalitats hispàniques" i que davant del govern de l'Estat es manifestaria un pensament, s’assenyalaria una orientació i es proposaria un sistema d'orientació futura; veien la solidaritat catalana com a una força social, que estendria l'obra de mútua tolerància, de sincer respecte a tota mena d'idees imprescindibles per a l'avanç de tot el poble. Per tant, sota els ulls de Lo Geronés i d'altres diaris i persones, aquelles eleccions municipals de Girona, juntament amb la resta d'eleccions municipals d'arreu de Catalunya, podrien posar en relleu el catalanisme que hi havia arreu de Catalunya.

L’any 1898, va començar a editar-se El Autonomista, un diari gironí d’ideologia republicana federalista que es va publicar entre el 1898 i el 1939, primerament en castellà i més tard en català. El diari no representava cap partit en particular, tot i que en la seva etapa final va acabar donat suport a ERC. De fet, va esdevenir el gran patrimoni dins la premsa dels republicans gironins. L’esquerra gironina hi va tenir el seu fidel reflex i la majoria dels republicans- de totes les tendències- es manifestaran a través de les seves pàgines. Fundat l’any 1898 per Darius Rahola, el qual imprimia aquest diari en la seva pròpia impremta, lloc que es visitarà en l’itinerari. La seva essència ideològica la defineix molt bé amb la frase següent: “El Autonomista viene a defender la autonomia de los Muncipios y las Regiones, bajo la forma del gobierno Republicana, y á combatir el asqueroso caciquismo, hijo de la centralización y base de la inmoralidad”. Molts dels seus articles eren crítiques envers les polítiques espanyoles davant dels successos a l’illa de Cuba. Sobre el caire polític del diari i els membres de la redacció, cal afegir que tot i no estar vinculat amb cap partit polític concret, les seves idees estaven lligades al federalisme. Va variar la seva periodicitat: fins al 1904 es publicava setmanalment però llavors fou bisetmanal i, finalment, el 1920 va passar a publicar-se diàriament. Amb la derrota de la república a la guerra civil l’any 1939, la impremta fou confiscada i el diari es va deixar de publicar. El darrer número va sortir el 25 de gener de 1939. Ara bé, l’any 1985 la capçalera del diari va ser recuperada per la família Rahola i s’editava en forma de suplement literari cada cinc anys amb la finalitat fonamental de no perdre’n la titularitat. Cal afegir que al principi de les seves publicacions, Carles Rahola utilitzava diversos pseudònims i no va ser fins a una edat adulta que va començar a publicar ja amb el seu nom real.

El tradicionalisme carlí va aparèixer amb el diari Bandera Blanca el 1901, sota les essències més pures del carlisme. Però, no es va estabilitzar fins a l’arribada de El Tradicionalista. Confluiran els esforços de tradicionalistes gironins tan destacats com Joaquim Font, director del diari, Antoni Viver, Josep Maria Vilahur, Manuel Grivé i Manuel Bonmatí de Cendra- ja aleshores president la Junta Provincial Tradicionalista. El 1910 el diari deixa pas a un altre amb les mateixes característiques, però recuperant un títol que al llarg de la història de la premsa tradicionalista havia esdevingut habitual: El Norte.

El Norte fou un diari tradicionalista espanyol editat entre l’any 1910 i el 1936 a Girona. El diari va ser fundat per Manel Bonmatí de Cendra. Apareix el gener de l’any 1910 com un òrgan de la Comunió Tradicionalista a la província de Girona, prenent el nom que havien tingut altres capçaleres carlistes publicades anteriorment a la ciutat. Es comença a publicar diàriament però, a partir de 1923 passa a ser setmanal sota la direcció de Jose Maria Vilahur Casellas. Aquest hereta el càrrec de Joaquim Font i Fargas el 1921 i s'adhereix a la Unió Patriòtica un cop es proclama el directori militar de Primo de Rivera. El caràcter ideològic de El Norte va ser molt clar des dels seus inicis, ja que el subtítol deia: "Diari Catòlic-Monàrquic", i en el primer número manifestava la seva adhesió amb les ensenyances de l'església i a “la bandera que tremola el nostre Cabdill August Jaume III” afirmant que tota la seva obra s’ha d’inspirar sempre en un criteri marcadament tradicionalista. L’església de Santa Maria Mercadal i el Teatre Municipal de Girona eren llocs, més o menys habituals, on els tradicionalistes organitzaven els seus actes i misses amb l’ajuda del diari El Norte. Per això, dos punts de l’itinerari seran a aquests llocs. Un bon exemple del seu catolicisme el trobem en l’exemplar del dia 9 de març de 1898: “Ampliando las noticias que de la fiesta de nuestros Mártires, adelantamos en nuestra última edición, debemos manifestar á nuestros lectores, qué en la solemne Misa de Réquiem que se cantará mañana á las diez, en Santa Susana del Mercadal, oficiará el M. I. Dr|. D. José Xiqués dignidad de Chantre de esta S. I. Catedral, asistido de los reverendos Luis Riera y Juan Gárrigolas, Catedrático del Seminario Conciliar (..) En cuanto á nuestro extraordinario, podemos manifestar ingenuamente que ha superado muy mucho a las risueñas esperanzas que sobre el mismo habíamos concebido, pues á nuestras pobres excitaciones han respondido con una expontaneidad que les honra, los principales escritores de nuestra Comunión, á los cuales desde el presente momento y por anticipadas damos las mas expresivas gracias”.

En aquella època, els mitjans de comunicació ideològics mostraven els seus pensaments polítics i funcionaven com a mitjans de propaganda dels partits polítics. Anteposaven la difusió de les seves idees a tractar el diari com una empresa i a guanyar-hi fortuna. No en va, era una ciutat arcaica, gairebé medieval. N’explica Miquel de Palol: “la manera de ser de la seva gent, el seu treballar agremiat, els seus costums, la seva manera de pensar i sentir, era ben igual a la dels ciutadans del segle XVII. Les cases i els carrers, els mateixos. Si alguna casa nova s’havia iniciat, era cap al barri del Mercadal, que ja no era ben bé la ciutat, sinó les seves hortes. Era un conjunt de pedra i d’humitat, de convents i d’esglésies. La seva religiositat, però, no era ni fanatisme ni hipocresia; era fe i creença de segles”. És a dir, pretendre, en aquell temps, que la premsa esdevingués una indústria al servei d’un capitalisme gairebé inexistent, era inútil. Malgrat les reduïdes distàncies quilomètriques, Europa encara quedava molt lluny.